La implacable denúncia de Carolina Bianchi a les fraternitats heteropatriarcals

Teatre i vida es fonen en els espectacles de Carolina Bianchi, brasilera radicada a Amsterdam, tal com vam comprovar fa dos anys en el mateix Teatre Lliure i en el marc del Grec 2023 amb el seu debut entre nosaltres. Cadela Força: La núvia i el bona nit Ventafocs era la primera part d’una trilogia sobre la violència sexual a les dones. Una llarga performance en què Bianchi es drogava per assumir plenament el rol de les víctimes de violacions i que aquest 2025 li ha valgut el Lleó de Plata de la Biennal de Dansa de Venècia. Tot i això, Bianchi no és coreògrafa, encara que inclogui frases coreogràfiques en les seves creacions, i on precisament va estrenar la segona part de la trilogia The Brotherhood (La fraternitat).

En aquesta part, aprofundeix en els codis grupals masculins que al final determinen les conductes violentes i que van des del moviment fins al llenguatge, passant per una empatia tribal d’arrels animals que ens remeten a la cultura de les fraternitats heteropatriarcals, a les colles de fanàtics del futbol i en últim cas, a les “manades”.

La fraternitat es una proposta molt textual que repica sobre el tema de les violacions, la impossible resiliència i la ferida perpètua. També, i amb gran ironia, la petja de la violència masculina a la història del teatre, des de la violació de Lavínia al Titus Andronicus de Shakespeare al Treplev “matagavines” de Txékhov.

L'obra segueix el format de conferència-monòleg de l’anterior espectacle amb l’afegit d’un llarguíssima entrevista que podríem titular: Desmuntant el mascle que nia en els grans directors de teatre progressistes i solidaris.

El conjunt de la funció (220 minuts) és interessant, com ho és la denúncia, però dramàticament resulta irregular amb un primer acte més ben estructurat i un segon de caràcter molt documental ben pesat. No li aniria malament una mica d’autoparòdia. Com dèiem arran del seu debut entre nosaltres, les propostes de Bianchi tenen força concomitàncies amb les creacions d'Angélica Liddell. Igual que la figuerenca, Bianchi te un aura escènica poderosa, magnètica i una escriptura d’altura poètica. I com Liddell, és radical i desmesurada. Captiva o es rebutja.