Iniciació sexual a ritme de pop-rock

‘El despertar de la primavera’, la història del xoc generacional en una societat repressora, arriba al Teatre Victòria després de passar per Manresa i Rubí. El musical parteix d’una producció modesta que ha fet el salt al circuit comercial

Belén Ginart

3 min

Iniciació sexual a ritme de pop-rock FRAN GRANADA

Hi ha històries petites que de cop es fan grans. O potser és a l’inrevés: hi ha històries grans que, obligades per les circumstàncies, inicialment semblen petites. El novembre del 2016, el Teatre Gaudí Barcelona va estrenar El despertar de la primavera, un musical amb 15 actors i set músics en escena. Un repartiment molt extens per les dimensions de la sala, amb un espectacle tan modest com il·lusionat pel que fa a la producció. Les crítiques van ser molt bones. I un any i escaig més tard el muntatge torna a la cartellera per aterrar aquest cop en un teatre de grans dimensions: el Victòria acollirà durant quatre setmanes (després de dues funcions a Manresa i a Rubí) aquest musical a ritme de pop-rock sobre la iniciació en el sexe d’un grup d’adolescents en l’Alemanya de principis del segle XX. El muntatge segueix l’estela de Sugar, un altre musical forjat al Gaudí que va saltar a un gran teatre (en l’actualitat es representa al Coliseum), i revaloritza el paper de la sala de l’Eixample en la seva aposta per noves companyies i artistes.

El despertar de la primavera parteix d’una obra teatral escrita per Frank Wedekind a finals del segle XIX, i l’autor va escollir com a subtítol Una tragèdia infantil. La coda té la seva importància. L’obra, on apareix de forma reiterada el conflicte generacional, presenta un món adolescent governat per la innocència. Noies que no tenen ni idea d’on venen els nens, nois turmentats pels seus somnis eròtics, que interpreten com un símptoma de malaltia mental, ignorància absoluta sobre totes les qüestions relacionades amb el sexe... La manca de diàleg i el tabú sobrevolen la història original, molt crítica amb un model de societat que amaga informació; en el seu moment, el text va provocar un escàndol perquè l’autor parlava obertament de tot tipus d’orientacions sexuals i de qüestions encara ara tan polèmiques com el maltractament i la violació dins de la pròpia família. L’any 1986 Josep Maria Flotats va dirigir al Poliorama un muntatge de la versió teatral de l’obra que avui es considera mític.

La transformació de l’obra en musical va arribar més d’un segle després; es va estrenar a Broadway el 2016 i va guanyar vuit premis Tony i quatre premis Drama Desk. La versió catalana, una iniciativa d’Origen Produccions amb una nova traducció i adaptació de David Pintó i direcció escènica de Marc Vilavella, coreografia d’Ariadna Peya i direcció musical de Gustavo Llull, va aconseguir dos Premis de la Crítica. En incorporar la música, la peça també va experimentar una nova ubicació temporal, traslladada unes dècades més tard. Això no va fer madurar gaire els protagonistes, que pateixen una triple repressió: en l’àmbit escolar, en l’esfera familiar i pel pes dels preceptes religiosos. “S’han de fer responsables de la seva pròpia maduresa, i això no és gens senzill -matisa David Pintó, traductor i adaptador-. Aquí els adults no entenen els joves, és com si s’haguessin oblidat dels nens que van ser un dia”, afegeix. Malgrat aquest desplaçament temporal i de context, el director escènic parla de la universalitat de l’obra, per la seva qualitat poètica i pels temes que tracta: la descoberta d’un mateix, les primeres relacions, l’enfrontament amb els pares, la necessitat de reforçar la pròpia veu i sublevar-se, el desig de trencar amb els prejudicis.

El despertar de la primavera inclou 19 números musicals. “S’hi fa un ús de la música molt poc habitual, porta a un distanciament de la realitat i serveix per mostrar el món interior dels personatges, el seu univers oníric, els seus somnis i les seves aspiracions”, explica Marc Vilavella. La reestrena de l’espectacle a Barcelona, després de dues funcions a Manresa i a Rubí, la interpreta com una recompensa per a tot un equip que es va moure bàsicament per il·lusió i afecte cap al projecte. “Tant de bo tingui molta vida”, desitja.