Ivan Benet i Aida Oset: "El nostre fill ens ha donat estabilitat"

BarcelonaSón parella artística i sentimental i dues cares molt conegudes de l'ecosistema teatral català. Ivan Benet (Vic, 1976) té una llarga carrera com a actor que, des de fa uns anys, ha diversificat exercint també de director d'escena. Aida Oset (Barcelona, 1983) combina la música, la interpretació i la docència. Junts van debutar amb La lleugeresa i altres cançons (2018) i ara tornen a coincidir amb Una mena d'Alaska, un text de Harold Pinter sobre una dona que torna en si després de vint-i-nou anys adormida. L'espectacle serà al Teatre Lliure a partir del 7 de maig i fins a l'1 de juny.

Què té l'obra de Pinter que us hagi empès a portar-la a l'escenari?

— I.B.: Pinter es dedica a explicar coses que són impossibles d’explicar. En aquest cas no sabien què passava amb aquesta gent malalta que quedava paralitzada, en estat vegetatiu. La peça parla del moment en què una dona es desperta, basada en un cas real, i ho fa amb una sèrie de capes misterioses, metafòriques i simbòliques molt interessants. Potser és la societat que està adormida. Què passarà quan deixi d'estar-ho?

— A.O.: La protagonista es desperta i decideix tornar a adormir-se, no només per com veu el món sinó perquè no pot assumir el temps passat. Quan es va adormir, aquesta dona tenia 16 anys i quan es desperta, més de 40. La seva germana és una senyora; la situació ha canviat radicalment.

En el vostre projecte anterior, La lleugeresa i altres cançons, també parlàveu de malalties i infermeres. Per què?

— I.B.: Hi ha una relació entre les patologies i el teatre que m'atrau. Són obres sobre com els éssers humans canviem. Llegint la biografia d’Oliver Sacks vaig anar a petar a la peça de Pinter. Sacks deia que només Pinter havia sabut plasmar exactament el que va passar als malalts quan es van despertar. Em fascina el món de la salut mental; al cap i a la fi, som una societat malalta. Ens hem de cuidar, i el teatre, en certa manera, ens ajuda a fer-ho.

Hi ha gent, en canvi, que fuig del món dels hospitals i dels metges. D’on ve la vostra fascinació?

— I.B.: Fa uns anys em van trobar una malaltia crònica a la sang, un dèficit de la vitamina B12. Me l’he d’administrar de forma artificial. Quan m'ho van diagnosticar, el 2013, el trasbals va ser bèstia, semblava que podia ser molt més greu. A l'hospital em vaig adonar que tot era molt relatiu. Gràcies a això he fet amistat amb el metge que m’ha tractat i sempre he trobat que el seu món és molt teatral.

— A.O.: Són llocs on la vida i la mort estan en la seva màxima expressió. Energèticament són molt potents. I precisament la peça de Pinter va d'això, de la connexió entre la vida i la mort, el somni i la realitat.

Com funcioneu com a parella creativa?

— A.O.: Ho portem bé, si no fos així no hauríem repetit. Per posar-nos en sintonia amb l'espectacle, fa temps que he anat passant a l’Ivan tota la música que feia. I a la sala d’assaig, hi tinc plena confiança. Em coneix molt, sé què vol de mi en cada part del procés. Ja sap com gestiono els nervis i les inseguretats. Cada intèrpret és un món independent. L’avantatge de conèixer-nos molt és que ell em sap guiar molt bé. Sé que no em deixarà a l’estacada.

— I.B.: La gent de teatre estem acostumats a barrejar la vida personal amb la professional. És una feina molt endogàmica: es creen famílies. En el cas de l’Aida, tot és molt natural. Som perfeccionistes, però no som obsessius amb la feina.

Com gestioneu les jerarquies?

— A.O.: Ho parlem tot. Evidentment, hi ha moments de desacord, i quan assagem estem en un lloc vulnerable. Però l’Ivan crea molt bona sintonia amb els equips, és molt empàtic. No treballa des de la jerarquia del director sinó des de la complicitat i el respecte.

— I.B.: Estic en contra de les jerarquies obertes en aquesta professió. Hi ha d’haver lideratge i una autoritat ben entesa. Com a actor, quan em diuen el que he de fer, no m’agrada. Prefereixo treballar des de la suggestió: la gràcia d’aquesta feina és influir-nos els uns als altres. El líder ha d’escoltar. Tots els muntatges en què hi ha hagut bona sintonia són els que han sortit bé, m’han fet créixer artísticament i m’han fet sortir de la meva zona de confort.

Com us relacioneu amb l’ofici?

— A.O.: Sento que és molt inestable. He anat fent coses, però no tinc continuïtat, i poden passar molts anys entre un projecte i un altre. Visc molt de la docència, em dona estabilitat econòmica. El meu gran repte és saber sostenir aquesta discontinuïtat. Imagina’t estar mesos sense fer la teva feina: com et sentiries? Cada projecte es converteix en una cosa molt important, costa relativitzar-ho.

— I.B.: Jo tinc continuïtat, soc un privilegiat. A la meva promoció de l’Institut del Teatre érem tres nois i la resta, noies. Vaig sortir-ne amb un contracte ja firmat, i des d'aleshores pràcticament no he parat. Des de fa uns anys tinc la sort de poder triar una mica. Ara estic mirant de combinar la feina d’actor, tant en audiovisual com en teatre, amb la de director.

Quan Julio Manrique va entrar com a director del Teatre Lliure, et va fitxar com a adjunt a la direcció. Però poc després vas deixar el càrrec. Per què?

— I.B.: En aquell moment el nostre fill tenia un any i mig. Em vaig adonar que la feina em demanava massa implicació i jo volia estar amb ell. També em vaig adonar que m’estava desviant del que volia fer, que era fer d’actor i de director. Les tres potes eren impossibles. Podia ser creador i director adjunt, però aleshores la pota més important, la de pare, deixava d’existir. Llavors vaig prendre la decisió. En aquesta vida no ho pots fer tot.

Com combineu la criança amb la feina?

— A.O.: Actualitzant-ho setmana a setmana, projecte a projecte. Ara el nen té tres anys. Els primers sis mesos jo vaig estar de baixa, però l’Ivan no la va poder agafar.

— I.B.: Tenia unes funcions programades, però per poder estar present al part del meu fill les vaig deixar de fer i aleshores no vaig tenir dret a baixa. M'hi havia compromès, però no tenia un contracte firmat i coincidien amb les sis primeres setmanes després del naixement, que per llei són obligatòries. No podia treballar i tampoc cobrar la baixa. Això demostra com estem de desprotegits els artistes en molts temes. Vaig demanar l’atur.

Com us ha canviat el fet de ser pares?

— A.O.: Per a la feina creativa, el canvi és gros. Abans componia quan em venia la inspiració. Ara aquesta possibilitat no existeix. La inspiració ha de venir l’estona que tinc per crear, i si avui no ve, intentaré que arribi demà. Tinc la sensació que disposo de molt menys temps, però curiosament ho acabo fent tot. M’he tornat més pragmàtica, ara tenim un calendari compartit i tot s’ha d’encaixar. Però és una experiència molt bonica. Teníem moltes ganes de tenir un fill, feia anys que el buscàvem i compartir-ho junts és fantàstic.

— I.B.: L’avantatge de la nostra feina és que quan hi ets, hi ets molt. L'ofici és inestable i, d'alguna manera, el nostre fill ens ha donat estabilitat. Ell és allà sempre, no pots dir: "Avui em llevo més tard". Ens ha donat una força i una alegria enormes. Perquè ens ha agafat que ja som grans, que si no jo en tindria deu! Ens ha donat molta vida.