Joel Joan supera el gran repte

Joel Joan plorava. Plorava en saludar. Unes llàgrimes provocades no sabem si pel monòleg final de Sònia sobre la inabastable resiliència i la fe en l’altra vida o bé per l’alliberament emocional que va sentir després d’una hora i mitja de viatge amb els vuit personatges de L’oncle Vània de Txékhov.

L’obra del dramaturg britànic Simon Stephens (El curiós incident del gos a mitjanit, Una cançó llunyana) és la reescriptura del clàssic Oncle Vània per a un sol actor. Es va estrenar amb molt d’èxit a Londres el 2023, protagonitzada per Andrew Scott. La peça planteja un tour de force, un repte interpretatiu que Joel Joan supera amb nota sobre la fluida traducció de Joan Sellent i la meticulosa direcció de Nelson Valente. Un repte interpretatiu resolt amb petits gestos identificatius, inflexions de veu i el maneig d’algun estri que defineix i diferencia cada personatge. Tot plegat exigeix una enorme precisió en el moviment i les actituds, de la qual Joel Joan no se n’aparta ni un mil·límetre.

Repte interpretatiu en certa manera equiparable a aquell esfereïdorEl cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró (Teatre Romea, 2024), on un sensacional Pere Arquillué interpretava els set personatges de la funció sense moure’s de lloc. Aquest Vània és més lleuger, menys dramàtic, però també, com dèiem, molt ben interpretat.

La versió de Stephens s’allunya de la Rússia rural del segle passat sense més actualització que substituir el vodka en el qual el metge Mikhail Lvovich Astrov (aquí, Miquel) ofega la seva tristesa per vi i conyac; convertir el professor Serebriakov expert en art (aquí Alexandre) en un guionista i director de cinema sense feina i, sobretot, aportar més notes d’humor que en l’original, que estaven reservades al terratinent arruïnat Telegin (aquí Saül). Un humor que en la posada en escena de Valente, plantejada com un assaig en una escenografia en construcció, reforça l’histrionisme de l’actor amb les maneres i gestualitat dels personatges.

Tenim, doncs, la fatxenda entrada de Vània amb ulleres de sol de posar i treure, molt adients en els diàlegs; l’exagerat i cridaner Alexandre, que em remetia al sempre malhumorat Pantalone de la Commedia dell’Arte; el posat d’Helena, que em feia pensar en Betty Boop; i el gest de Sònia, prement un drap de cuina amb la timidesa d’una nena adolescent. De Txékhov hi queda l’argument, els personatges, els monòlegs i una reducció dels diàlegs en una proposta més bolcada a la comèdia però que, curiosament, sí que respira alguna cosa de l’esperit txekhovià en els silencis. Una funció força recomanable, si bé no costa de predir com la rebran els que desconeguin l’original.