'Una cançó llunyana': una perla a l'íntim Dau al Sec

Una cançó llunyana és una d’aquelles propostes en què tots els elements es conjuren amb un resultat esplèndid. Una perla en el petit i càlid espai de Dau al Sec que evidencia que no calen escarafalls per emocionar. Certament, és un monòleg. Un monòleg accentuat per l’humanístic text del dramaturg britànic Simon Stephens, per les breus i delicades frases jazzístiques de Mark Eitzel –conegut com a líder de la banda American Music Club–, per l'exigent direcció d'Oscar Fabrés i, esclar, per l'emocionant interpretació d’Eduardo Lloveras acompanyat al piano de Joel Riu, i tot plegat embolcallat per una il·luminació amb càlides textures (Sergio García).

Una cançó llunyana és una història molt ben escrita que sense recórrer a fets excepcionals ens parla de l'ésser humà, dels sentiments i també de la manca de sentiments. Una història explicada amb sinceritat i empatia que ens parla de l'home contemporani, d’un financer de Nova York (Willem) abduït emocionalment per una feina deshumanitzadora que l’ha convertit en un ésser egoista que ha oblidat els seus orígens. Això queda ben patent en el seu viatge cap a Amsterdam quan rep una trucada en què li comuniquen la mort del seu germà petit, Poly, pianista. Viatgem amb el Willem cap a l’Amsterdam natal, i vivim la trobada amb la família i amb un antic amant, el funeral i el retorn.

El Willem sembla un triomfador que viatja en bussines class, que es beu tots els whiskys i còctels que li posen davant i que prefereix dormir en un hotel de cinc estrelles que a l'habitació del seu germà mort.

La proposta funciona com una partitura en la qual els silencis parlen i les notes del piano s’insereixen harmònicament en el relat. Només estarà al Dau al Sec fins al 15 de febrer i mereix una vida més llarga a Barcelona i Catalunya pel bé de tots plegats.