L'obra visionària de Lluïsa Cunillé sobre la fi d'Europa i el món que ve
Lurdes Barba dirigeix al Teatre Nacional 'Boira', situada en una exrepública soviètica 25 anys després de la caiguda del Mur
BarcelonaDesprés d'inaugurar els Teatres del Farró amb uns textos breus que acompanyen Freshwater de Virginia Woolf i després d'inaugurar temporada a la Sala Atrium amb l'excel·lent Compto cada passa meva sobre la terra, el Teatre Nacional de Catalunya obre la Sala Tallers amb el tercer espectacle signat per Lluïsa Cunillé, una de les autores més prestigioses i representades del teatre català. Lurdes Barba dirigeix, del 9 d'octubre al 9 de novembre, Boira, un espectacle situat 25 anys després de la caiguda del Mur de Berlín en una exrepública soviètica on els somnis de progrés i llibertat han quedat enterrats.
Boira és una obra escrita fa una dècada però, pels temes que aborda, més aviat sembla visionària del món que ve –i que en alguns llocs ja sembla haver arribat–. "Parla d'un moment i una zona concrets, però també parla de nosaltres aquí i ara. Estem en un moment molt difícil, en què la qualitat democràtica dels nostres països, que ens pensàvem que tenien valors inamovibles, està baixant; les llibertats s'estan qüestionant; hi ha un canvi de paradigma que s'està escolant de forma desacomplexada. Percebo aquest futur en què l'esperança és més difícil de sostenir", diu la directora.
El text de Cunillé és fosc i complex, com és habitual en l'autora, que radiografia la gent més anodina i les situacions més concretes per explicar l'estat de tota una societat. "La caiguda del Mur va suposar una esperança per a molta gent i va acabar sent un fracàs bastant trist. Els indicadors són molt clars: diferències socials increïbles, una qualitat democràtica baixa, el nivell de corrupció és immens... I els fracassos de la societat repercuteixen en les persones. La Lluïsa parla de les persones", assenyala Barba. En aquest cas es tracta d'una periodista que queda encallada per culpa de la boira en un país de l'Europa de l'Est que podria ser Bulgària.
Àurea Márquez, Quim Àvila i Jordi Collet
La dona, interpretada per Àurea Márquez, lloga una habitació per una nit a casa d'un matrimoni que necessita aquest sobresou (Lina Lambert i Albert Pérez) i que viu reclòs en la nostàlgia i la paràlisi, ella malalta de fibromiàlgia i en fase de demència. Els dos personatges que trenquen aquest fràgil equilibri són un fill encegat pels diners fàcils (Quim Àvila) i un exastronauta que ha passat d'aspirar a anar a la Lluna a estar en risc de caure com un projectil etílic en el sensellarisme (Jordi Collet). El comunisme i el capitalisme poden ser dues forces antagòniques però que convergeixin igualment cap a la desintegració, de l'individu i del món.
Els personatges intenten surar en aquests llimbs humits, en què l'autora no dona mai totes les claus de lectura: deixa buits que han d'omplir l'actor i l'espectador. "Les obres de Cunillé tenen un aire misteriós i semblen críptiques, però no és veritat: és que estan passant coses als personatges però no te les fa explícites", diu Albert Pérez. Alguns dels actors, a més de la directora, són habituals de la dramatúrgia de l'autora i saben apuntalar els pilars del relat. "La viatgera es planteja el sentit de moltes coses: si encara queda un bri d’esperança, si encara es pot salvar alguna cosa", diu Barba. Però el desmantellament de l'edifici europeu i el pessimisme seran difícils de reconstruir. Lurdes Barba deixa anar una hipòtesi implacable i molt en voga amb els temps que vivim: "Lluïsa Cunillé no és algú que tingui massa esperança en el gènere humà".