"Mai he vist el fantasma de la Xirgu però aquí hi passen coses"

BarcelonaDes de fa més de quaranta anys, és el primer que arriba cada tarda al Teatre Romea i l’últim que en marxa després de la funció. És qui rep el públic a la porta. "Soc el sereno", diu, afable. Juan Máñez (l'Hospitalet de Llobregat, 1963) va entrar al Romea als anys 80 perquè el cap tècnic de la sala l’havia vist treballar en una parada que tenia la seva tia a tocar del teatre, al Mercat de la Boqueria. Despatxava i repartia productes sanitaris a hotels, restaurants i meublés del barri del Raval. Máñez era un adolescent espavilat que ja havia clissat la dependenta d’una sabateria que ha acabat sent la seva dona.

"Treballo des que tinc nou anys. El meu padrastre era mestre industrial i jo l’ajudava soldant. Per cada peça em donaven 25 pessetes. Llavors vaig tenir una germana i em va tocar cuidar-la. Vaig anar molt poquet a l’escola", recorda. Tampoc havia anat mai al teatre. En canvi, el destí el va portar a ser una de les persones que més teatre ha vist de la història recent: absolutament tots els espectacles del Romea des del 1982.

"Jo crec que estava predestinat a aquest teatre", diu. No només perquè va néixer cent anys exactes després de la seva inauguració, sinó per una història rocambolesca. Resulta que el seu pare tenia problemes amb l'alcohol, i va créixer només amb la mare i el padrastre. Anys després, però, l’home es va acostar a la parada de la Boqueria. "És el teu pare que t’està buscant", li la va dir la seva tia. Va anar-lo a veure a l’Institut Pere Mata de Reus perquè tenia curiositat sobre la seva família paterna: "T'asseguro que el millor que he fet a la vida és anar a conèixer el meu pare –diu amb els ulls negats–. Era molt bona persona. Estimava molt els meus fills". Va ser mirant fotografies del pare que va descobrir que era cosí del gerent del Romea. "Estava predestinat", repeteix.

Quan va començar, "el públic no tenia res a veure amb el d’ara, venien amb abrics de pell i talons, com al Liceu, i tenien les seves llotges", explica. Máñez, que va haver de memoritzar quatre frases en català perquè no el parlava, acompanyava el públic fins al seient: "Si té la bondat, passi per aquí sisplau", els deia, i els allargava l’entrada tot parant la mà per rebre propina. "Em feia una vergonya! És que de vegades et demanaven canvi i tot. Fent tot de reverències, semblava que toregés", afegeix. Per això va proposar al director del Centre Dramàtic Nacional, Domènec Reixach, que els apugés el sou per les mil pessetes que es treien en propines, i el van fer cap dels acomodadors.

Sobre la llegenda que el fantasma de la Xirgu corre pel teatre, deixa el cas obert: "Jo mai l’he vist, però la meva filla el va veure en un malson quan tenia tres anys. Aquí hi han passat moltes més coses. Un dia vam sentir trucs a la porta del bar i no hi havia ningú. Un altre dia el piano es va posar a tocar sol, i vam mirar a dins i no hi havia cap ratolí. Una nena també va veure la presència d’una dona", i continua detallant situacions estranyes. "He tingut calfreds molts dies, quan estic sol aquí, és una casa molt gran", deixa anar.

La seva feina és assegurar-se que la funció té lloc amb normalitat. Ha hagut de trucar a ambulàncies, sobretot per desmais. "No parem mai la funció, tret que sigui molt greu. Alguna vegada he hagut d’anar a buscar un actor amb la moto", recorda, i es reserva els noms dels més desastrosos. Si una hora abans no han arribat els intèrprets, comença la cerca i captura. "M’estimen molt, els actors, tots. José Sacristán sempre se’n va plorant, perquè diu que el tractem molt bé. Jo els acullo com si fos casa meva. Si volen un brou o una truita, no em costa gens", explica, tot i que el regidor és qui s’ha d’ocupar dels intèrprets.

Si l’haguéssim de buscar al Romea, el trobaríem a la fila 17, butaca 1: sempre a l'extrem final per ser l’últim a entrar i el primer a sortir.