Un musical entretingut amb problemes de direcció

Quasi quatre dècades ha trigat el musical més emblemàtic i popular d’Andrew Lloyd Weber en arribar a Barcelona. I ho ha fet amb una coproducció de les productores Letsgo i Amigos para Siempre (fundada per Antonio Banderas i Andrew Lloyd Webber) basada en la proposta italiana dirigida per Federico Bellone. És una proposta una mica diferent de l’original que es va estrenar el 1986 al His Majesty’s Theatre de Londres sota la direcció de Harold Prince on encara es presenta, i fins i tot de la del teatre Lope de Vega de Madrid del 2002 que la replicava amb molta exactitud. Un dels motius que la nova producció sigui menys fidel a l’original és que estava pensada des de l’inici per girar, i en conseqüència havia d’adaptar-se escènicament a teatres de diferents dimensions.

Això no impedeix que la similitud del Teatre Tívoli amb un teatre d’òpera on transcorre la funció escaigui d’allò més bé a l’espectacle i que la proposta funcioni en general força bé amb veus poderoses i molt ben temperades i una orquestra de quinze músics que sona briosa i afinada. De fet, destaca la part musical sobre una dèbil posada en escena.

El fantasma de Daniel Diges té encant i s’agraeix la claredat de la pronunciació. En canvi, la Christine d’Ana San Martín, tot i brillar en els aguts, no sempre té la requerida intel·ligibilitat per resseguir la història. Bé també la resta dels personatges i el cor (tampoc se l’entén gaire), però, com dèiem, la funció té problemes d’una direcció d’escena mancada d’energia així com algunes decisions errònies. Ens referim a la caiguda de l'icònic llum, que aquí no queda clara, passant per la confusa fugida del fantasma i al ridícul de l’escena final amb el fantasma declarant l’amor a Christine davant del nuvi ben penjat però encara viu. Malgrat tot, i ja que ben segur no hi haurà una altra oportunitat de gaudir-ne, la fantàstica música de Lloyd Weber i les bones veus dels intèrprets mereixen una visita al Tívoli.