Nina: “No em fa gens de mandra manar, al contrari”

REW

<<

“Quan era una nena preadolescent, m’avorria molt fent solfeig. Això ha canviat avui dia. De fet, ja no es diu ni solfeig. Es diu llenguatge musical, que és més adient, perquè és un llenguatge, un codi que has d’aprendre a desxifrar. Ara sí que, darrere la música, hi ha uns plans educatius i uns projectes pedagògics que s’han fet i dissenyat després d’anys de veure’n les mancances. I en bona part és gràcies a la feina d’escoles com Eòlia, Aules i Memory. Vas a càstings i veus com ve de preparat el jovent a nivell musical”, explica Nina (Barcelona, 1966), nom artístic d’Anna Maria Agustí.

Després de cantar en orquestres i de ser apadrinada per Xavier Cugat, Nina va arribar al mític programa de TVE Un, dos, tres, de Narciso Ibáñez Serrador: “El Chicho potser és la persona de la qual he après més. Vaig entrar en aquell concurs amb una mica de por, però de seguida em vaig adonar que aquell home no era l’ogre que m’havien pintat. Era un grandíssim professional que tenia les coses clares i sabia bé el que volia. I quan demanava una cosa a la primera, s’havia de fer a la primera. Ho entenc perfectament, perquè una de les coses que més detesto és haver de dir les coses dos cops. Amb una vegada n’hi ha d’haver prou”.

PLAY

>

Va anar a Eurovisió l’any 1989, ha sigut l’estrella d’una pila de musicals i d’alguna sèrie televisiva i va provar sort als micròfons de RAC1: “Tot i ser un encàrrec que em va fer il·lusió, perquè m’estimo la ràdio com a oient, al cap d’un temps ja vaig veure la dificultat de fer ràdio. I el compromís que havia adquirit de dos anys va acabar sent d’un, perquè vaig adonar-me que no era el meu mitjà. Soc bèstia d’escenari i no soc una comunicadora per estar tancada en un estudi. El directe a l’escenari té una gran virtut, i és que és l’actor qui mana. Crec que tinc un esperit de líder. A part de donar classes de logopèdia a la UOC, també dirigeixo un centre d’educació i entrenament del cos i la veu, amb un equip de vuit persones. No em fa gens de mandra manar, al contrari. I en això m’assemblo molt al meu avi”.

Una altra fita enorme: dirigir l’acadèmia d’ Operación Triunfo. ¿El resum de tot allò? “Intensitat, a nivell humà i professional. Les experiències que disparen el teu nivell de popularitat et col·loquen en un lloc irreal. I tu has de fer l’esforç diari per mantenir els peus a terra i estar com més connectat millor al que tu saps que és la realitat. Perquè aquell suflé baixarà. M’interessen els processos psicològics que desencadena la fama sobtada. I com has d’agafar les regnes d’això i gestionar-ho”, diu Nina.

FF

>>

Es fa difícil comprimir una carrera tan intensa i, sobretot, tan ben reflexionada per la seva protagonista, que el 2013 va publicar el llibre Amb veu pròpia (Columna): “M’apassiona escriure, i després de molts anys d’ofici sentia la necessitat de fer divulgació de la veu”. Ens aturem en aquest paràgraf en les més de 2.700 representacions de Mamma mia! : “Ha sigut una de les lliçons més importants que hauré tingut mai. Fer la mateixa funció cada dia, amb la mateixa il·lusió i trempera dels inicis, és un acte de disciplina”.

El 2017 es va posar un altre repte teatral, Casi normales : “Em sembla important que un musical, un gènere que sovint associem amb temàtiques frívoles o epidèrmiques, pugui parlar de les malalties mentals, tan estigmatitzades a la nostra societat”.

Diu que li hauria agradat ser esportista: “Jo nedo, camino i faig pilates, que és la disciplina que practico quan he d’estar en forma, quan em ve un musical que, vocalment i corporalment, em demana una gran exigència. Quan això passa he de fer un plus. No n’hi ha prou amb caminar i nedar per estar en forma. Si tens 52 anys, esclar. Si en tens 20... és igual. Si en tens 20, vius de renda”. Un altre dels seus secrets per estar sempre estupenda per dins i per fora és “el sentit de l’humor”: “Els dies que no faig broma i perdo el meu sentit de l’humor és que tinc un problema greu”.

Acaba d’estrenar L’últim acte al Teatre Goya, al costat de Francesc Orella, Cristina Plazas i Bárbara Granados, dirigits per Carles Alfaro. És una peça de caràcter humorístic d’Anton Txékhov: “Em venia de gust fer una obra de text i no tenir la crossa, en el bon sentit, de la música i del cant. La música va directa cap a l’univers emocional de l’espectador, i amb la paraula és més difícil arribar-hi. Soc una de les tres dones que apareixen en la vida de l’actor que interpreta l’Orella. Elles, que són una mena d’àngels, l’interpel·len, li fan la guitza i l’obliguen a fer un balanç de la seva existència. Allà hi veiem els típics temes que configuren l’univers de Txékhov, com l’angoixa humana, l’amor, la solitud, l’èxit o el fracàs”.