Carles Martínez: "No crec en el patiment ni en l’autotortura per arribar a uns resultats"

BarcelonaL'actor Carles Martínez (Terrassa, 1966) té l'ofici apamat i la vocació intacta. Des que va debutar el 1988, ha format part de prop de 150 espectacles, com també de diverses pel·lícules i sèries de televisió. Home sobretot de teatre, acaba de rebre el premi Butaca a millor actor de repartiment per L'herència —considerat el millor espectacle del 2025 per l'ARA—. Si allà compartia l'escenari del Teatre Lliure amb 12 actors, ara hi torna fent equip amb una vintena d'intèrprets a El barquer, un muntatge dirigit per Julio Manrique sobre una família irlandesa que viu una desaparició. "Vinc de fer una superproducció per fer-ne una altra", diu Martínez, conscient que no hi ha gaires espectacles d'aquestes dimensions a la cartellera catalana. El barquer és una obra del britànic Jeff Butterworth que transcorre a la Irlanda del Nord del 1981. Al Lliure es representa amb un repartiment que inclou Roger Casamajor, Marta Marco, Mima Riera, Ernest Villegas i Anna Güell. És una de les grans estrenes de la temporada, i es podrà veure del 5 de febrer al 15 de març. El text també es pot trobar a les llibreries editat per Comanegra.

El barquer s'ubica a Irlanda del Nord durant els Troubles, a principis dels anys vuitanta.

— Aquest espectacle parla d’una família en un moment històric. Té la capacitat d’explicar al mateix temps el més íntim i el més èpic en un dels moments més negres de la història. Va ser una època convulsa i d’una crueltat molt grossa, bastant més fosca que la que vivim ara. Hi havia la Thatcher i el Reagan al poder, es parlava de trobar vida a Mart perquè uns privilegiats se n’hi anessin a viure i la resta es quedaven a la Terra com a esclaus.

A El barquer interpretes un oncle de la família, que viu en una granja i topa amb una desaparició. Com et construeixes cada personatge?

— Jo en dic passar la ITV de la versatilitat: utilitzar el sentit comú pensant en l’espectador, intentar fer-ho creïble. Miro una mica cap endintre, però també hi ha una part d’imaginació. Tot plegat depèn de cada muntatge i de cada director. En el cas d’aquesta història, s’imposa molt el realisme i el naturalisme aparentment més espontani. 

Amb Manrique també vas coincidir a L’adversari (2022), on interpretaves un home que va assassinar tota la seva família. També hi vas treballar així?

— L'adversari era una història tan increïble que, si hi buscava la credibilitat absoluta, podia acabar com l’Anthony Perkins a Psicosi. En personatges així, el problema és el psicodrama. No es tractava d’un heroi, era una situació de patetisme molt gros que evoluciona cap a la tragèdia. El treball es va basar molt en el text i en la improvisació. En aquell cas no crec que s’hagi de patir, sinó que s’ha d’anar a jugar per emocionar l’espectador. De fet, no crec en el patiment ni en l’autotortura per arribar a uns resultats. S’ha de treballar amb intensitat, però el sentit de la ficció és que no es vegin les costures. 

Quines eines t'ha donat l'experiència de cara a l'ofici?

— De jove tenia la sensació que hi havia una sèrie de coses que encara no les havia viscudes. Quan m’he fet més gran m’he adonat, per exemple, que potser per fer Txékhov s’ha d’estar més gastat, de tornada. Però des de la joventut, per intuïció, pots trobar coses magnífiques. L’instint d’aquella edat és meravellós, tant de bo el tingués ara. Després hi ha una sèrie de coses que arriben amb l’ofici i amb el temps, com ara el sentit de l’humor i la dosificació d’emocions complexes. 

Com era el Carles de jove que començava als escenaris?

— Me’n recordo que actors grans em deien: "No pateixis tant, no facis tanta gimnàstica". Abans d’entrar a escena feia 20 voltes a l’escenari, flexions… Per tenir el cos calent i irrompre amb la potència màxima. A vegades, de tan hiperventilat, no em sortia ni una paraula. Era massa. Per tot això hi havia de passar, és natural. La joventut també té aquesta honestedat treballant que no hem de perdre mai de vista. 

A vegades, acomodar-se en la feina pot ser molt fàcil.

— Però en l’art, un gasta la renda que té. Hi ha casos d’actors boníssims que ja tenen el truc i van fent… Mira, no. En aquest ofici, vals l’últim que fas. Allò d’ahir ja ha passat, i més tractant-se d’una art efímera com és el teatre. Si vius als llorers, te’n vas pel pedregar. 

Has treballat en vora 150 muntatges. Com has fet front a la desmotivació professional?

— La motivació va molt relacionada amb la bona sort que han tingut les històries. De posar-m’hi sempre m’hi poso, però a vegades, no em preguntis per què, ja intueixo que el vaixell està fent aigües. Tot i això, la meva responsabilitat ètica i artística és defensar a mort la història per la qual he firmat un contracte. És un desgast gros. I després et ve a veure gent, i algunes crítiques et salven el cap, però d’altres te’l tallen. 

T'hem vist al cinema i a la televisió, però t'has dedicat molt més al teatre. Per què?

— És volgut. El teatre és un terreny d’exploració i de llibertat enorme per a l’actor. Tots ens l’estimem molt per això, perquè ens dona moltes més possibilitats que en el món de la imatge. En el cinema i la televisió potser ets un ingredient més, tot i que n’hi ha que es fa a consciència i que arriba a graus de transcendència. Quan veig el que fan Scorsese, Al Pacino o Robert De Niro, Mare de Déu! 

Quins són els teus referents en teatre?

— Hi ha un artista que tinc present des de fa molts anys: Ingmar Bergman. Vaig poder anar a dos espectacles seus i van ser del millor que he vist mai, amb una direcció d’actors d’una senzillesa molt grossa. Tota la seva obra són lliçons i reflexions sobre el món del teatre, el cinema i la creació artística. Per a mi, Bergman és l’estratosfera. L’he tingut molt en compte a l’hora d’estudiar i de treballar.

Tens alguna espina clavada, en l'àmbit professional?

— Voldria treballar una mica més en cinema, però depèn del producte, m’ha de fer el pes. Quan tenia 29 anys vaig tenir una oportunitat d’or d’entrar al cinema i vaig dir que no perquè el guió em va semblar horrorós. Em vaig estimar més seguir fent teatre.

Te’n penedeixes?

— En aquell moment havia fet coses a Terrassa i estava desembarcant a Barcelona. Vaig tenir la sort de poder participar en un càsting i el Joan Ollé em va agafar per a un paper protagonista a L’hora dels adeus, del Narcís Comadira. A partir d’aquí m’havien anat arribant feines quan em van venir a buscar per a la pel·lícula. A vegades he pensat com hauria seguit si hagués fet aquella feina, però en realitat la pel·lícula va passar sense pena ni glòria. En canvi, he pogut accedir a papers dels quals me’n sento orgullós i que m’han fet gaudir moltíssim.