Crítica
Cultura  /  Teatre 09/10/2022

Un magnífic 'true crime' per inaugurar el Temporada Alta

El director Julio Manrique enganxa l'espectador amb la història d'un crim que va sacsejar França

Santi Fondevila
2 min
Carles Martínez i Pere Arquillé en un moment de l'obra
  • Festival Temporada Alta
  • Teatre Municipal de Girona
  • 8 d'octubre del 2022

La mentida és com el polsim de neu amb què comença una allau. Si no és per a immediatament acabar destruint tot el que troba al seu pas. No sabem quines van ser les primeres mentides de Jean-Claude Romand quan era petit, però sí que coneixem la que donaria lloc a la destructora allau que va començar quan estudiava medicina. Després ja no va poder parar. Fugint de la realitat, va encadenar una darrere l’altra mentides més i més grans que involucraven la seva família i tot el seu entorn. I quan l’allau va estar a punt de fer-se visible a ulls de tothom, va decidir acabar amb tot. Va matar la seva dona, els seus dos fils i els seus pares. 

Corria l’any 1993 i el cas va impactar en l’opinió pública francesa, que es preguntava qui era aquell monstre capaç d’un crim tan esgarrifós, com havia pogut mantenir una mentida, una farsa, durant vint anys sense que ningú se n’adonés. I també va impactar en l’escriptor Emmanuel Carrère, que anys més tard escriuria L’adversari, un dels noms amb els quals a l’Antic testament s’anomena el diable. L'obra arriba al teatre sota la direcció de Julio Manrique (el mes de març es veurà al Romea) i amb el qual es va inaugurar amb gran èxit la nova edició del festival Temporada Alta.

El director, conjuntament amb Cristina Genebat i Marc Artigau, ha fet una versió que, sense abandonar el caràcter narratiu, es concentra en la detallada explicació d’allò que es va esbrinar dels fets al llarg del famós judici, manllevant, però, les reflexions, els dubtes i les pors de l’escriptor quan es confrontava amb la història i amb el criminal. El resultat és un magnífic relat de true crime amb una intel·ligent dosificació de la informació per a fer avançar la intriga.

La funció rutlla amb dos actors en estat de gràcia. Carles Martínez, com a Romand, i Pere Arquillué. Un Arquillué que, com ja va fer en aquella meravella de Josep Maria Miró, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, assumeix un munt de personatges (l’escriptor, testimonis, jutges...) masculins i femenins amb una total credibilitat, tot i que en els femenins es deixa anar un xic pel tobogan de la comèdia i provoca unes rialles que relaxen la tensió però que en perspectiva resulten estranyes.

En un espai escènic realista que reprodueix la sala-menjador d’una família burgesa atapeïda de mobles, Manrique mostra el pols i la precisió per enganxar un espectador a qui, de tota manera, no li aniria malament acostar-se al text original.

stats