Teatre

Josep Maria Flotats: "No vull morir-me idiota"

Director i protagonista de 'Voltaire/Rousseau. La disputa'

BarcelonaJosep Maria Flotats (Barcelona, 1939) arriba puntual a la cita, coll alt negre i el text de Voltaire/Rousseau. La disputa a les mans. És per si necessita consultar alguna frase. "Fora de l’escenari no em sé res. La gent es pensa que la memòria és al cervell, però és a les cames", diu. De fet, ell memoritza els textos caminant per racons tranquils. "Quan vivia a París i treballava al Théâtre de la Ville, anava a un lloc fantàstic de l’Île Saint-Louis; i quan estava a la Comédie, encara més fàcil, perquè donava voltes als jardins del Palais Royal", recorda. Ara sol arribar al Romea una hora i mitja abans de la funció. "No necessito fer res, perquè ja he escalfat a casa, però el fet de ser-hi em fa estar relaxat, ja no tinc l’ai, ai el trànsit, ai això, ja hi soc".

Com està vivint aquests dies a Barcelona després de tants anys instal·lat a fora?

— Molt bé, fantàstic. Bé, hi vinc quan no estic de gira i quan no estic en un teatre fix a Madrid, però és poc, perquè he estat treballant sense parar. Encantat de la vida de dormir a casa. Tinc el privilegi de tenir llit i casa a Madrid i a Barcelona. No estic en un hotel, no podria viure en un hotel.

La gent que omple el teatre cada dia fins al segon amfiteatre, creu que ve a veure l’actor o el mite?

— Ah, no, no. A veure, el temps passa ràpid i la memòria es perd, però vaig estar al Poliorama treballant cada vespre i omplint cada vespre durant deu anys seguits. Això crea una mena de petit pòsit. Esclar que són molts anys a fora, però cada vegada que he anat al Lliure, al Tívoli o amb Art, també he omplert. Jo crec que la gent va al teatre també pel que els proposes, i em sembla que la idea de veure debatre el Rousseau amb el Voltaire... La gent que va al teatre té ganes d'anar a escoltar què es diuen.

Cargando
No hay anuncios

Vostè té consciència d'aquesta aura que l'envolta, però?

— Sovint també s'han dit de mi coses que no tenen res a veure amb l'ofici d'actor, però no s'hi pot fer res. No sé què contestar exactament. Jo estic molt feliç i content que la gent vingui a veure les coses que a mi m'interessen i m'interpel·len. Sempre penso que tinc més possibilitat d'interessar el públic a partir d'alguna cosa que a mi també m'agrada molt. Em puc equivocar, però el camí sempre és aquest. Tinc la sort i el privilegi de no haver hagut de fer, per menjar, una obra que no tenia ganes de fer però que havia de fer per pagar el lloguer. He tingut aquesta sort.

És dels pocs actors que pot ser creïble amb aquests vestits d’època i en debats intel·lectuals de teatre d'idees francès. Ara és Voltaire, però també va ser Descartes. ¿Creu que necessitem reforçar els nostres fonaments amb la filosofia?

— Em sembla indispensable no oblidar. En aquesta societat de consum i de velocitat en la qual vivim, i d'oblit, i de gairebé negació de la història, em sembla molt important recórrer als pares. A veure, per què la gent va al teatre, a la famosa àgora? Hi va per sentir-se acompanyat per altres persones, per no sentir-se aïllat, no sentir-se sol. És un acte d'amor, o de confiança, si no volem utilitzar paraules tan grans, no? Això és una responsabilitat enorme per als que ho fem. Ho hem de merèixer. I només es mereix d'una manera: treballar, treballar i treballar. No hi ha cap altra solució. El que en diuen talent i do és una altra història. Aquesta comunió és una necessitat del públic i també de l'actor. És molt mutu. A la gent poc sociable, com jo, o més aviat tímida, el teatre ens permet la comunicació i la comunió amb els altres. Un text que has llegit sol a casa et pot fer viatjar i pot ser magnífic, però si és sentit en directe i compartit és una altra història, és un moment de joia col·lectiva, d'emoció col·lectiva.

Cargando
No hay anuncios

A La disputa, Voltaire defensa la civilització, la cultura davant de la fe i del salvatge ignorant que propugna Rousseau. Com creu que ho llegeix el públic tres segles després?

— És molt sorprenent, el teatre, perquè el que es diu depèn del que està passant al carrer. Vaig fer París 1940 [Tot assajant Dom Joan] fa només dos anys al Teatre Español i quan deia "no oblideu mai que és gràcies a l'escola obligatòria, laica i gratuïta de la República que heu après la llibertat, la igualtat i la fraternitat" la sala feia "brrrrr" i vint anys abans no hi va haver aquesta reacció. En aquest diàleg entre Rousseau i Voltaire hi ha moltes coses que al públic li sonen del diari, de la ràdio. La necessitat d'un Voltaire em sembla evident, evident. En fi, no em vull posar en política.

Cargando
No hay anuncios

Ho diu pel gir a la dreta d’Europa?

— Trobo que estem en una situació molt, molt angoixant. Sembla que hi ha una falta de memòria o de voluntat de falta de memòria i, no sé com dir-ho en català, tothom està amb el bâton en guerre. "Anem a la guerra!" Però què esteu dient? Què està passant? De què parlem? A mi, personalment, m'angoixa molt. Per això dic: "Voltaire, ressuscita, vine, per favor, torna, et necessitem!". A l’Hernani de Victor Hugo diu: "Els pitjors reemplacen els dolents".

El veig poc europeista.

— Bé, és que l'Europa actual no és l'Europa que va inventar la democràcia i la llibertat, no és veritat; és l'Europa del lliure mercat, l'Europa del consum. Aquesta Europa jo no la vull. On és aquella Europa, precisament si parlem de Voltaire, l'Europa de l'Enciclopèdia, l'Europa de les llums? No hi és. El que jo no entenc és que ens facin combregar amb rodes de molí i no hi hagi opinió contrària. Però esclar, els mitjans estan en mans de grups multimilionaris mundials que dominen l'opinió i ja està tot dit. Tinc la sensació que això que t’estic dient és una mica provocador i que no ho hauria de ser, no és la meva voluntat. És que ara ja ens autocensurem tant... No ho sé. Quan jo era petit, evidentment, no dèiem res contra Franco perquè no volíem anar a la presó i callàvem.

Cargando
No hay anuncios

S'ha mossegat gaire la llengua, després?

— No. Potser... Me l'he mossegat tan poc que he viscut el que he viscut. Mesuro una mica el que dic, però el que passa és que no vull morir-me idiota. Vull intentar saber. Em diuen que això és així, vull estar-ne segur que és així. Per què m'ho venen d'aquesta manera? Vull contrastar-ho d'una altra manera. No ho entenc. Sí que ho entenc: no som ciutadans, sinó que ja som només i únicament consumidors. I a partir d'aquí s'ha acabat. S'ha acabat. Hem de callar i comprar.

La seva manera de portar la contrària és fer teatre?

— Si més no em dona el plaer de freqüentar gent que pensa d'una altra manera, que té llums, i si els puc robar una miqueta d'alguna cosa, tinc la sensació que m'enriqueixo de conviure amb aquesta gent. Hi ha coses al·lucinants, al·lucinants.

Cargando
No hay anuncios

Als 85 anys continua estant en actiu. Renova cada dia la fe en el teatre?

— És una pregunta que no em faig. Si demanes a un monjo de clausura si cada dia ha de renovar la fe... perquè suposo que també tenen crisis de fe, és molt humà. Jo no he tingut mai la crisi de fe del teatre. És el meu motor, és el meu oxigen. Cada vegada amb més por, això la gent s'imagina que no, però alhora amb igual plaer. És evident que abans d'entrar a escena... ai, ai, ai, ai, ai, però et llances. I aleshores, gràcies a l'ofici, a moltes coses, doncs ho superes.

Per què feu l’obra en català? Si no m’erro, des del 1998 només heu fet en català el Marivaux del TNC i Ser-ho o no al Lliure.

— Jo només volia venir a condició que fos en català. Si no, no ho hauria fet. Necessitava fer-ho. No em vull posar medalles i dir que poso el meu granet de sorra en un moment difícil... No, no, res de granet de sorra. Vam estar deu anys al Poliorama fent teatre i omplint, després vam fer el Nacional. És per necessitat personal. Jo necessitava venir a fer teatre i parlar a dalt de l'escenari en català.

Cargando
No hay anuncios

Què l’ha marcat més, ser fill de perdedors de la guerra o ser fill de la República Francesa?

— Hi ha una frase que em va colpir molt. Espero que dir-la no quedi com una pedanteria. La frase del meu pare quan va tornar de la guerra i la meva mare li va obrir la porta va ser "Hem perdut". Recordo que la nit de l'estrena de la primera obra que feia a la Comédie, hi va haver una recepció i hi havia una psiquiatra francesa, que estava casada amb algú espanyol, perquè jo en aquella època tenia molta relació amb republicans espanyols exiliats, i vaig parlar d'això. Ella em va dir: "Ah! [s’emociona]. Ah, per això tu havies de triomfar. Ets a la Comédie Française". [s’emociona]

Va néixer el 1939, quan encara hi havia guerra. Era inimaginable pensar en aquesta vida, suposo.

— Absolutament. Quan jo era petitet i jovenet, em portaven molt poc al teatre. Ser actor, ser actriu, no era un ofici, no era un futur. No existia, en tot cas, al meu voltant.

Cargando
No hay anuncios

En el seu cas, la geografia marca molt cada etapa professional: Estrasburg, París, Barcelona, Madrid.

— París és casa meva, però és evident que Barcelona és casa meva també. I aquest anys a Madrid han estat fantàstics, professionalment parlant, meravellosos, vivint només amb el teatre. París em segueix faltant sempre, per una raó lògica. Per a mi París és dels 19 als 43 anys, la part de la joventut d'un home. Hi ha moltes coses, hi ha molta eufòria, molta empenta, molt descobrir-ho tot. Però n'estic molt, molt, molt content, dels meus deu anys al Poliorama, dels actors que vaig tenir i l'inici de la primera temporada al Nacional. Tot allò per mi és un pòsit molt, molt important.

És un llegat?

— Això ho han de dir els altres. Per a mi és un tresor.

Cargando
No hay anuncios

La ferida del Teatre Nacional [el fet que fos cessat pel conseller Joan Maria Pujals el 1997], està curada?

— Oh, curada ho ha estat sempre. No, no, a mi no em va afectar personalment. Em va poder posar de mal humor, etcètera, però com a artista no m'ha afectat. Treballo aquí? No. Doncs treballo allà. És com un escriptor: em censuran el llibre aquí, l'escriuré allà. Ara, sí que va ser dolorós abandonar l'equip que durant deu anys has estat formant i creant perquè esdevingui alguna cosa. És un esforç malaurat. Però no és una ferida meva en cap moment. És... quina llàstima, quina llàstima, quina llàstima, quina llàstima, quina llàstima i quin error, i quin error. Però això és el que ens ha tocat.

Ja que diu que no farà les memòries...

— Ja ho he dit alguna vegada, que els directors podem fer errors de càsting, però no són greus. Ara, l'error de càsting d'un conseller o d'un ministre és molt greu. Per tornar a fer al·lusió a l’obra i a l’actualitat de casa nostra, un antic ministre em va dir que Mitterrand havia dit abans de morir: "Vigileu, que els procuradors es van carregar la monarquia, alerta perquè els procuradors acabaran carregant-se la República".