La nova família de T de Teatre: un lloc on sempre hi ha algú que acaba plorant

BarcelonaVa ser després de veure El loco y la camisa, l'obra insígnia de Nelson Valente (Buenos Aires, 1971), que les T de Teatre van decidir fitxar el dramaturg i director argentí per al pròxim espectacle. "Vam veure aquella obra i ens vam tornar boges. Totes compartíem la sensació que era un director que ens podia treure dels nostres llocs de confort, posar-nos en una coctelera i remenar-nos", explica l'actriu Mamen Duch. "Aquell text té uns diàlegs genials que ens van captivar. Les obres del Nelson són corals, però toquen temes propers, la gent s'hi pot identificar i té un humor que pot ser incòmode", afegeix Àgata Roca. Des de fa uns anys, les incursions de Valente a la cartellera catalana s'han fet cada vegada més intenses. La temporada passada va estrenar Amnèsia al Teatre Nacional i, el 2020, també va treballar amb una companyia catalana a Els gossos, entre altres muntatges. Per això tenia tot el sentit del món que la resposta de Valente a la petició de les T de Teatre fos afirmativa.

"Vaig fer un text escrit per a elles. Teníem definits els personatges abans d'escriure, i també vam fer feina d'improvisació", assenyala el director i dramaturg. D'aquesta unió n'ha sorgit Avui no ploraré, una comèdia familiar protagonitzada per tres germanes que no s'acaben d'entendre i que carreguen una motxilla considerable de problemes psicològics i emocionals. L'espectacle s'estrena el 5 de desembre al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Temporada Alta, i després farà estada al Teatre Goya de Barcelona a partir del 19 de desembre. "Feia temps que no fèiem una comèdia comèdia. Encara que tingui tocs tràgics, és un espectacle sobre les misèries de la vida però amb moments commovedors. La gent riurà molt", subratlla Roca. Aquesta no és la primera vegada que les actrius es posen en mans d'un director argentí. El 2023 van estrenar La dona fantasma, dirigida per Mariano Tenconi Blanco, i el 2007 van representar Com pot ser que t'estimi tant?, amb Javier Daulte. En anteriors ocasions han col·laborat amb directors com Alfredo Sanzol, Julio Manrique i Sergi Belbel.

Tres germanes i molta insatisfacció

El detonant de l'obra que ara preparen és el retorn de la Llum (Carme Pla) després d'haver estat hospitalitzada durant un mes a una clínica psiquiàtrica. Aquest fet propicia la trobada amb les seves dues germanes, la Lola (Mamen Duch) i la Bibiana (Àgata Roca). Cadascuna porta a dins una sèrie de problemàtiques i enganys que, quan comencen a emergir, fan que tot esclati. "La Bibiana és la germana petita, té el rol d'apagar sempre els focs, però alhora és molt provocadora. Està casada amb el Miquel (Jordi Rico), un calçasses que manipula com vol, i a més té un problema greu amb l'alcohol", resumeix Roca. La Llum és, segons Pla, "la més sensata de totes", malgrat que està en tractament després d'un intent de suïcidi. I la Lola, la germana gran, "té una parella molt manaire, el Gerard (Albert Ribalta), un home intransigent que la fa viure d'una manera determinada, i ella ho aguanta", afegeix Duch.

Malgrat que l'àpat familiar està pensat per celebrar l'arribada de la Llum, també està predestinat a ser convuls. "Aquest és el sentit del títol: sempre que es troben, algú acaba plorant", diu Roca. Qui encendrà la metxa és l'únic personatge extern a la família, l'Oltra (Marta Pérez), una amiga molt peculiar de la Llum. "És una dona que ha passat molt de temps en una institució, un personatge que ningú ha mirat mai i que sempre intenta cridar l'atenció. Vol ajudar la Llum de totes totes, però viu més fora de la realitat que no pas a dins. Dinamitarà la família, que ja es troba en una situació molt tensa perquè tots els seus problemes s'han enquistat", assenyala Pérez. L'acció transita per una complexa escenografia giratòria d'Alejandro Andújar que reprodueix la casa d'alt estànding de la Lola, obsessionada perquè cada racó de l'habitatge estigui impecable.

Valente s'aproxima a aquesta olla de pressió familiar a través de l'humor. "Són 90 minuts d'espectacle: 80 minuts de riures i 10 minuts de pensar de què hem estat rient", resumeix el director. Al seu costat, la companyia s'ha marcat el repte d'incorporar una manera d'interpretar més feta a l'argentina, especialment pel que fa als diàlegs. "Fa anys que treballem la polifonia a escena. Volem fer allò que fan tan bé els argentins, de parlar tots a la vegada i que s'entengui tot", subratlla Pérez. Segons Valente, aquesta manera d'actuar "a Catalunya costa molt per la forta tradició de respecte al text", però està convençut que se'n sortiran.