La companyia celebra 30 anys amb la reestrena de 'Delicades' al Teatre Goya
Cultura 09/07/2021

T de Teatre: "Les dones hem de ser joves sempre, quan som grans ja no interessem"

5 min
Carme Pla, Àgata Roca, Marta Pérez i Mamen Duch a la seu de T de Teatre

BarcelonaDiuen que el temps els ha passat volant, però alhora viatgen amb una maleta plena a vessar d'experiències. Les actrius Carme Pla, Àgata Roca, Marta Pérez i Mamen Duch són T de Teatre, una de les companyies de referència a Catalunya. Enguany fan 30 anys als escenaris i ho celebren amb la reestrena de Delicades, un dels seus espectacles més emblemàtics, que es veurà a partir del dijous 15 de juliol, al Teatre Goya.

Com recordeu els inicis?

Carme Pla: Recordo molt la il·lusió d’aquella època. No esperàvem res, tot va venir de les ganes de fer alguna cosa, va sonar la flauta i va funcionar.

Àgata Roca: De cop i volta sembla que no pugui ser, 30 anys són molts. Però quan hi penses t’adones que han passat moltíssimes coses. Vam tenir molta força i empenta. En comptes d’esperar que sonés el telèfon, vam decidir generar-nos nosaltres la feina. En aquell moment no pensàvem que això seria la nostra vida, com ha estat i és.

C.P.: Tampoc teníem res a perdre.

À.R.: No vam invertir ni diners, la primera funció la vam fer amb mobles de contenidors i la nostra roba. Quan vam cobrar el primer caixet ja vam poder anar a comprar roba al Zara i algun moble.

Ha sigut difícil seguir juntes durant tants anys?

Marta Pérez: És com un matrimoni de molts anys. No tot és un camí de roses, evidentment, però sempre hem tingut l’objectiu comú de tirar endavant i d’intentar buscar en cada muntatge el que volíem fer. Aquesta llibertat ens ha ajudat. Totes hem pogut treballar fora sempre que hem tingut altres projectes, això ens ha donat molt aire.

C.P.: La dificultat no és tant la convivència sinó què fas cada vegada. Al principi, els Petits contes misògins i els Homes! van anar molt bé. Però cada vegada que n’acabàvem un, dèiem: i ara què fem? 

À.R.: Encara ens passa ara.

Com és treballar amb amigues?

À.R.: Quan vam començar no érem tan amigues com ho som ara. Havíem estudiat juntes a l’Institut del Teatre, però la química que hi ha ara no té res a veure. Poder treballar a fora està molt bé, però alhora et trobes a faltar. T de Teatre és casa per a nosaltres.

M.P.: És important que el lideratge estigui bastant repartit. I a la vegada és molt difícil. 

C.P.: També és clau estar d’acord amb el més bàsic. Sempre hem tingut clar que volem gaudir amb el que fem. Al principi teníem una fórmula que funcionava molt bé, però teníem ganes de fer altres coses. I ho vam sacrificar i ens vam arriscar.

Com definiríeu la vostra essència?

M.P.: En general la línia escenogràfica sempre ha sigut molt minimalista. Ens interessa fer una comunicació directa amb el públic.

À.R.: És curiós perquè la gent quan ens ve a veure diu: “Això és molt T de Teatre”. Però què vol dir exactament? Suposo que és la conjunció de moltes coses. D’entrada això d’explicar històries independents entre si, com ara fem amb Delicades, en què el públic s’hi sent molt identificat. També hi ha aquesta barreja d’humor i sarcasme, de riure’ns de nosaltres mateixes. 

Us ha pesat el fet de ser una companyia només de dones?

À.R.: En cap moment ens ha condicionat en res negativament.

C.P.: Tampoc n’hem fet bandera. 

M.P.: Potser la fórmula tenia singularitat al seu moment i va fer que algunes portes s’obrissin, però va ser bastant inconscient.

À.R: El mèrit que puguem tenir no és pel fet de ser dones. És el fet d’aguantar una companyia tants anys. 

C.P.: A vegades ens deien: “Sou cinc dones! No us baralleu entre vosaltres?” Què us penseu, que perquè som dones estem tot el dia discutint-nos?

Mamen Duch: Als homes no crec que els hi preguntessin si es barallen o no. Crec que s’ha despertat la creativitat, perquè molts dramaturgs actuals han hagut d’escriure textos per a nosaltres.

Amb la sèrie Jet lag a TV3, la vostra popularitat va fer un salt. Com recordeu aquella època?

M.D.: El primer dia d’emissió ens va veure més gent que en tots els 10 anys que portàvem de teatre. És bèstia.

C.P.: Va ser una època d’èxit. Fer una sèrie així vol dir que molta gent et reconeix pel carrer, et ve a veure al teatre. 

À.R.: Era també una època daurada de la tele. Es podia fer una sitcom amb públic en directe. 

M.D.: Ara és bastant impensable.

À.R.: D’alguna manera ens ha permès estar vigents constantment. Cada any estan reemetent la sèrie. El teatre no té tanta vigència com la televisió.

M.D.: En aquell moment els homes encara no havien entrat a la companyia. Va ser una manera de treballar amb molts actors com l’Anna Lizaran, la Rosa Novell, el Francesc Orella. Era com estrenar una obra de teatre cada dijous i amb un repartiment diferent.

C.P.: Aleshores fèiem Això no és vida i molta gent venia a comprar l’entrada deia: “Per aquestes noies de Jet lag”. Si això serveix perquè la gent vingui al teatre, benvingut sigui.

T de Teatre el 1994 en una foto promocional de l'espectacle 'Homes!'

Heu notat l'absència de papers per a actrius, a mesura que us aneu fent grans?

À.R.: Hi ha una generació que desapareix. Tenim una companya de 45 anys que li van oferir fer de mare d’una actriu de trenta-i-tants. Això t’alarma molt. Les de 50 i 60 ja desapareixem. Què passa, no interessa veure una dona de 50 o 60 anys a la pantalla? 

M.D.: A més, sempre és la mare d'algú. Mai et passa a tu la història. Sempre recau en l’adolescent o el jove. Com més dones hi hagi dirigint i escrivint, més aviat començarà a canviar, perquè explicaran la seva pròpia història. 

C.P.: És un reflex de la societat. Les dones hem de ser joves sempre, quan som grans ja no interessem. 

M.D.: Però qui més consumeix cultura són les dones a partir de 50 anys. És curiós que no els hi facin coses per a elles.

À.R.: A vegades no te n’adones fins que ets gran. Penses: “Però si és ara que podria explicar allò que vaig fer amb 30 anys”. I veus protagonistes de sèries i pel·lícules molt joves que pertoquen a algú més gran. És un error. 

M.D.: Com a actriu et sents molt millor. Ja coneixes el teu instrument, tens un ofici, saps quina tecla tocar.

Quina diagnosi feu de l'estat del sector?

M.D.: Creativament està en ebullició. La gent jove empeny amb força, però no ho tenen gens fàcil.

C.P.: A vegades quan està més difícil econòmicament, hi ha més creativitat. Però ara hi ha una crisi mundial. Ja és un sector delicat i no té tot el suport que hauria de tenir. 

M.D.: Sempre he sentit que el teatre i la cultura estan en crisi. Però és veritat que quan vam començar va ser una època molt bona. Podíem fer teatre i viure tranquil·lament. Ara no.

C.P.: Els sous es van començar a degradar. Abans treballaves tres mesos i tres mesos no, però cobraves prou per poder aguantar. Ara treballes un mes i només en tens per a aquell mes. 

À.R.: I, malgrat tot, el teatre sempre s’acaba salvant, és incombustible. 

stats