Feia temps que Els Pirates tenien a la cartera 'L'estiueig', de Carlo Goldoni, com un dels espectacles que volien que formés part del seu repertori. El moment ha arribat aquest any, justament quan en fa set que no feien un clàssic. "La primera motivació per a 'L'estiueig' era parlar de la pressió estètica, tot i que al final els trets han anat per una altra banda", diu Adrià Aubert, que n'ha dirigit el muntatge. Com ja van fer amb 'La mascarada', la seva aproximació al text és força lliure perquè la companyia treballa combinant el costumisme amb elements contemporanis. Interpretat per Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau i Arnau Puig, el muntatge parla del xoc entre les velles modes i les noves tradicions a través d'una comèdia d'embolics que desemboca en situacions hilarants. 'L'estiueig' s'estrena el 5 de febrer i serà al Maldà fins a l'1 d'abril.
"Portem més de mitja vida junts, no ens plantegem que d'aquí a 10 anys això no pugui existir"
Els Pirates Teatre, una de les poques companyies estables de l'escena catalana, fa 25 anys i estrena 'L'estiueig'
BarcelonaEs van conèixer de la manera més atzarosa, quan encara no existien les xarxes socials i trobar-se amb joves que compartien la mateixa afició era un procés més lent. Alguns d'ells havien participat a Òpera a Secundària, un projecte educatiu que reunia alumnes de diversos instituts de Barcelona per interpretar òperes. Quan van acabar, van escriure's dedicatòries als guions i van deixar-se apuntats els números de telèfon. Un temps després, a l'hora del pati, Adrià Aubert i una colla d'amics volien fer un musical i, com que necessitaven gent, va decidir anar a buscar aquells joves amb qui havia coincidit a Òpera a Secundària. "Recordo que a alguns els vas trucar al fix, aleshores no hi havia mòbils, i l'agafaven els pares! I a d'altres els vas enviar una carta", diu Núria Cuyàs.
D'aquella il·lusió de l'adolescència, en què sembla que tot és fàcil i no hi ha res impossible, en va néixer Els Pirates Teatre, una de les poques companyies estables de l'escena catalana que segueix en marxa. Enguany fan 25 anys d'existència, i encara ara els costa de creure. "Com han passat tants anys? Si seguim sent joves!", exclama Ricard Farré.
Tots ells són membres d'una companyia que s'ha caracteritzat per aixecar espectacles juganers i intel·ligents, construïts des d'una estima incommensurable cap al teatre i la música i que encomanen joia a l'espectador. En són exemples L'alegria que passa (2003), Sing song swing (2012), Nit de Reis (o el que vulgueu) (2014), La mascarada (2019) i Els secundaris (2022), entre molts d'altres. El primer de tots, però, va ser una versió d'Els Pirates de Dagoll Dagom que va donar el nom a la companyia i que van crear quan tenien entre 14 i 16 anys. "Vam estar assajant dos anys fins que vam estrenar. Vam començar amb molt poca por i molta inconsciència i aleshores vam entrar a l'Institut del Teatre i tot es va tornar més seriós", recorda Aubert.
Amb el pas per l'Institut van sumar altres membres –com Laura Pau i Ricard Farré– i van anar modelant una identitat escènica, encomanada especialment de l'esperit de Joan Brossa. "Vam descobrir-lo quan ens van encarregar unes rutes teatralitzades per Sarrià, i la seva obra ens ha marcat un camí que ens ha fet créixer", diu Aubert. Des d'aleshores han crescut professionalment, amb tot el que això implica. Han passat de la colla d'amics en què ningú cobrava i tothom treballava per amor a l'art a constituir una empresa i fer-se càrrec el 2013 d'una de les sales amb més encant de Barcelona, el Maldà.
Una època gloriosa
Quin és el secret per treballar durant 25 anys amb les mateixes persones, que es van conèixer d'adolescents i han travessat junts la joventut? "La sensació és més de família que d'amistat. Portem més de mitja vida junts, no ens plantegem que d'aquí a 10 anys això no pugui existir", afirma Laura Pau. Com a totes les famílies, la germanor i l'afecte s'encavalquen a vegades amb les disputes del dia a dia, que cal anar trampejant. "Com que ens coneixem molt, en realitat treballar junts és més fàcil. Amb els anys ens hem guanyat respecte i confiança, i ens estimem molt, és clar", afirma Cuyàs.
El fet de gestionar el Maldà els ha donat una estabilitat que moltes companyies no troben i els ha permès sobreviure. "Portar una sala és tot un repte. Quan vam entrar-hi ens vam posar a pintar les parets, netejar, fer taquilles... No teníem diners per a res, però va ser una època gloriosa i molt emocionant", subratlla Farré. Aquesta mirada artesanal sobre l'ofici també es trasllada en la seva manera d'entendre i de fer teatre. "Treballem amb els materials que tenim a prop, si ens falta un cistell potser l'anem a buscar a casa l'àvia. Això també ens defineix", diu Pau.
La missió del Maldà ha estat –i continua sent– la de fer d'aparador de companyies que comencen, per donar-los impuls i ajudar-les a professionalitzar-se en un sector que no posa les coses fàcils. "La majoria acaben morint perquè no poden arribar a crear una estructura que les sostingui. Falten polítiques culturals que vetllin perquè els projectes artístics es puguin solidificar i tinguin continuïtat", diu Aubert. Una de les paradoxes de l'ecosistema teatral és que, malgrat tots aquests obstacles, la quantitat d'escoles i d'artistes que en surten és més gran que mai. "El paradigma és radicalment diferent del d'anys enrere, però no hi ha hagut mai cap govern amb un pla real per abordar les mancances del sector", lamenta Aubert.