Putin davant el Tribunal Penal Internacional de Girona

"Odio Putin". Ho diu Margarida, una nena ucraïnesa segrestada quan era a casa seva i entregada a una família russa. Una condemna inapel·lable que rebat el fals relat de la propaganda russa. I un crim de guerra segons el Tribunal Penal Internacional amb seu a la Haia que el 2023 va emetre una ordre detenció contra el president rus... i que es fa realitat en el cap de Margarida a l’obra The Hague (la Haia) de la dramaturga ucraïnesa resident a Barcelona Sasha Denisova, que s'ha programat al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.

The Hague és una fantasia teatral que porta davant del tribunal Vladímir Putin i els seus sequaços, que han perdut la guerra. L'espectacle barreja els perfils militars i les falses motivacions de la invasió d’Ucraïna amb narracions bàsicament reals de les atrocitats comeses per obediència deguda. No hi haurà, però, condemna en aquesta ficció política que combina de forma poc cohesionada formes teatrals diverses, de la farsa, poc estirada, a la comèdia, i que prima la narració a l'emoció. A la fi, la idea motriu de la proposta, ben servida per un elenc de quinze intèrprets de Teatre Nacional de Bulgària, és (ai las!) la culpabilitat exclusiva de Putin en tot plegat i la condemna, una més, del poble rus.

El món de Christoph Marthaler no és d’aquest món, tal com s'ha vist al Canal de Salt, també dins del Temporada Alta. No és d'aquest món, encara que ho sembli. Un món aparentment normal però fora de la lògica i on l’esdevenir és una sorpresa darrere l'altra. Un món habitat per figures, marionetes humanes. Un absurd molt entranyable. I melancòlicament còmic. Humor minimalista de somriures còmplices. No hi passa mai gran cosa, però hi passen moltes petites coses que parlen de nosaltres. L’humor i la música uneixen.

El creador suís acostuma a tancar les seves criatures en espais singulars. A Le sommet convoca sis personatges a un refugi d’alta muntanya al Tirol. Un espai escènic tot de fusta aparentment realista amb llits, banc, taula... però presidit per un cim rocós. Un muntaplats com a ascensor pel qual arriben els excursionistes. Sommet, esclar, vol dir també cimera. Els convidats parlen llengües diferents: italià, anglès, alemany, francès. No ho semblen, però potser són representants dels seus respectius països. Són, òbviament, diferents, però tenen alguna cosa en comú. ¿Han arribat a dalt o els manca fer el cim? Estan junts, però s’entenen? Ho proven amb una partitura de sí, yes, oui i ja. O canten una cançó d’infants. Un helicòpter els envia roba neta. De festa. I se la posen. El com és tan important com el què. O no. Ens queda mirar-los. I somriure amb ells.