El teatre amb intel·ligència artificial ja és aquí, i fa petar de riure

Tothom en parla. Amb més o menys coneixement, és un dels temes que surt a les converses, coronat amb un gran interrogant. Ja és aquí, tot i que no el veiem. La intel·ligència artificial s’infiltra a tot arreu. Gran eina de present i de futur per a alguns, virus d’aniquilació de llocs de treball per a d’altres i pandemònium per a tots. Fins i tot una cosa tan humana com el teatre ha estat devorada pel Gran Germà tecnològic a la nova obra de Gabriel Calderón.

Amb l’irònic títol d’Ai! La misèria ens farà feliços, el dramaturg uruguaià que ens va fascinar amb Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) proposa una histriònica i hilarant distopia sobre el futur del teatre. Un teatre colonitzat pels robots, que han relegat els actors humans a tasques tècniques de manteniment i els han privat d’allò que els és propi i cabdal: la interpretació. Marginats en una petita i desastrada cambra al costat dels lavabos –alerta per a les empreses de sanitaris, perquè els robots no en necessiten– tres humans –dos actors i una actriu– reben la visita d’una noia –humana o robot, això caldrà esbrinar-ho– fascinada pel teatre que vol ingressar a la companyia. Són humans, però menys, ja que els robots els han monitoritzat els sentiments.

I quina primera escena! Fabulosa. Amb Pere Arquillué i Joan Carreras com a hereus dels pallassos beckettians en un registre al punt just de l'histrionisme. Com la Laura de Laura Conejero, que només pensa en la jubilació. Crec que no l’havíem vist mai tan meravellosament desfermada. Brutal la caiguda cap amunt per les escales en una altra escena, per partir-se de riure. Daniela Brown sembla la més humana –però ja se sap que les aparences enganyen– i completa un repartiment de luxe. Quin vertigen de text! Quina velocitat i quin ritme endimoniat de principi a final. Només hi ha un mica de repòs quan se li dona pas a Calderón de la Barca. Si a Història d’un senglar s’entatxonava la vida d’un actor amb la paraula de Shakespeare, en aquesta nova proposta és el verb florit de l’autor de La vida es sueño, El gran teatro del mundo o El príncipe constante el que nodreix les nostàlgies interpretatives dels protagonistes. Tot i que el final pot semblar un xic confús, tant se val. Gran joc de teatre sobre el teatre!