'La reina lloba' o la gosadia d’emular Shakespeare

La princesa francesa Margarida d’Anjou és un personatge prou important de la història d’Anglaterra. Casada per poders als 16 anys amb Enric VI, va esdevenir una reina poderosa que va destacar per la seva intel·ligència i les seves habilitats polítiques però també pel seu infrangible coratge, que, com va dir Edward Hall, la feia "més semblant a un home que a una dona". Pel que fa al teatre, és un personatge secundari de quatre obres de William Shakespeare (les tres parts d'Enric VI i, sobretot, Ricard III), totes elles documentades a partir de Les cròniques de Holinshed (Cròniques d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda), escrites entre el 1528 i el 1580. "Lloba de França, si no pitjor que els llops de França", diu el duc de Suffolk en una d’elles.

Pau Carrió, un director i dramaturg atrevit –recordem, entre d'altres, el seu Crim i càstig de Dostoievski al Lliure–, va decidir que Margarida mereixia una obra pròpia i que podria esmenar l’oblit del Bard, un objectiu que té antecedents en altres obres contemporànies a Anglaterra. Si Shakespeare s’inspira en les cròniques històriques, Carrió ho fa manllevant fragments de les obres del famós dramaturg i afegint-hi després tot el que necessitava, que no és poc, per explicar la història d’aquesta reina tan peculiar. Es tractava de recórrer la seva vida des dels 16 fins als 55 anys, quan va morir. El repte era acoblar la creació pròpia amb les paraules del poeta. I és tan cert que el text flueix amb força continuïtat com que és difícil sentir-hi l’alè poètic de Shakespeare.

Articulada com un flash-back de més de dues hores, des dels últims moments de la reina i en un espai buit, la proposta pateix els problemes d'aquesta connexió literària dels materials i esdevé una successió de fets i confrontacions que no permet exposar els conflictes i les raons dels personatges més enllà de les paraules. Passa fins i tot amb la protagonista, i Maria Rodríguez Soto, mal dirigida, intenta omplir els buits des de la sobreactuació gestual i amb girs vocals melodramàtics.

Tot i això, la sobrietat i el simbolisme de la posada en escena –amb algunes idees molt encertades, com el bosc d’armadures per descriure la batalla– i l'entrega dels intèrprets donen una certa força a una funció que, això sí, assoleix l’objectiu de donar rang de protagonista a la secundària Margarida.