El teatre de la meva vida

BarcelonaSovint, l'amor vocacional pel teatre es desperta lluny de la parafernàlia de les grans estrenes. A vegades neix d'uns pares abocats al teatre amateur, d'altres en una funció escolar que deixa bocabadat l'alumne més incrèdul o gràcies a uns avis entusiastes que, la tarda del dia de Nadal, han abandonat els plats per rentar i han decidit portar tots els nets a veure els Pastorets. Són petites històries darrere les quals s'amaga un gran dramaturg, director o intèrpret català que va veure brotar la llavor del teatre a la sala del seu poble o ciutat. Aquests espais acumulen una extraordinària estima per part del públic, però paradoxalment són els que reben menys inversions, menys programació i menys dedicació institucional.

El dissabte 21 de març se celebrarà per tercer any consecutiu la Diada del Teatre amb l'objectiu d'aconseguir que totes les platees de les sales adherides quedin plenes. I, enguany, precisament, un dels objectius de la campanya Cap Butaca Buida ha sigut potenciar la descentralització de la iniciativa. Ho han fet sumant fins a 248 teatres de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, però també d'Andorra i de Buenos Aires. En total –a l'espera de tancar les dades definitives–, la missió serà omplir més de 90.000 butaques amb 288 espectacles i 324 funcions, en un dia pensat per reivindicar el valor cultural, social i comunitari de les arts escèniques. Seguint l'esperit de la diada, hem demanat a dramaturgs, directors i intèrprets d'arreu quina és la sala que recorden amb més afecte per visibilitzar que, moltes vegades, les experiències més preuades passen fora de Barcelona.

Jordi Casanovas

Teatre Cal Bolet de Vilafranca del Penedès

Va ser gràcies a les entrades gratis que li donaven en un curs d'interpretació que el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) va començar a visitar amb assiduïtat el Teatre Cal Bolet. "Allà vaig fer les primeres funcions amb els grups sorgits d'aquell taller. Vam representar Després de la pluja, de Sergi Belbel, i L'àngel exterminador, de Luis Buñuel. Com que no trobàvem el guió, recordo transcriure tota la pel·lícula a casa, i anar engegant i aturant el VHS", explica Casanovas, autor d'espectacles com Una història catalana (2013), La dansa de la venjança (2019) i Jauría (2024). Aleshores tenia 18 anys i ja començava a prendre consciència que la seva vida professional passaria pels escenaris, o si més no que ell intentaria que fos així.

A Cal Bolet, Casanovas va sembrar-hi també la primera llavor de la companyia que després es va transformar en la Flyhard i que va acabar obrint una de les sales més petites (i de més èxit) de Barcelona. Abans, però, van remenar Cal Bolet amb muntatges com Neoburning Generation, que passava tot a la platea i situava el públic a quatre bandes. "Cal Bolet és un teatre petit, clàssic, a la italiana. Nosaltres érem joves i sempre volíem canviar-ho tot. Vam haver de negociar amb l'ajuntament i insistir molt", relata el dramaturg. Molts anys després hi ha tornat amb espectacles professionals com Conspiranoia (2024) i Sopar amb batalla (2021).

Què cal, segons Casanovas, per millorar la circulació d'espectacles a Catalunya? "Hi ha molts teatres que podrien tenir programació de més dies, no només una o dues a la setmana. Hi ha municipis de més de 100.000 habitants que podrien tenir petites temporades. El perill és que es converteixin en monopolis i només hi entrin uns espectacles concrets, però l’avantatge és que es guanyaria exhibició", defensa Casanovas, que subratlla que a Cal Bolet "s'hi fa molt bona feina i s'exhaureixen automàticament les entrades".

Esther López

Teatre Principal de Palma de Mallorca

El teatre, l'òpera, la sarsuela i el Teatre Principal de Palma són indestriables de la infantesa de l'actriu Esther López (Palma, 1986). "Primer hi anava el meu germà, amb qui ens portem deu anys. Jo em quedava als assajos quan no em podien recollir. I amb set anys vaig començar a cantar al cor", assenyala López, que forma part de la companyia La Calòrica i ha protagonitzat espectacles com La brama del cérvol (2025) i sèries com Mai neva a ciutat (2017). L'actriu recorda amb nitidesa la primera vegada que va pujar a l'escenari a cantar: era en un muntatge de Carmina Burana i ho va viure "com una experiència molt potent que no havia sentit mai".

Més endavant, va marxar a Barcelona a estudiar i el seu vincle amb el Teatre Principal es va tornar més difós, fins que la trajectòria professional la va reconduir cap a casa. "No vaig tornar a actuar-hi fins al 2012, quan vam portar Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I amb La Calòrica. La sala gran la vaig trepitjar de nou el 2021 amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda", explica López. Ara s'adona de les dimensions del teatre i de la seva importància i encara li dona més valor. "És un petit Liceu amb més de 800 butaques. Quan penso que allà he fet les obres de final de curs i he trepitjat aquell escenari com si fos el més important del món, veig que era molt afortunada i que aquella experiència em va preparar per a moltes coses", afirma l'actriu. Des del seu punt de vista, la gran mancança del circuit escènic de les illes Balears és la programació. "Tenim una xarxa de teatres molt grans i molt equipats que no programen. Hi ha teatres tancats, no s'hi posen diners, les temporades són curtíssimes i els pressupostos, un acudit. La gent que es dedica a fer teatre a les illes Balears són uns herois", subratlla.

Marta Pérez

Teatre Foment de Juneda

La història de Marta Pérez (Barcelona, 1966) amb Juneda es remunta als estius de la infantesa. L'actriu i membre de la companyia T de Teatre va néixer i créixer a Barcelona, però de petita, quan arribava el juny i fins al setembre, s'instal·lava en aquest poble de les Garrigues, que és el de la seva família materna. Allà hi té part de la seva família i també una bona colla d'amics que manté des de l'adolescència. "Hi passava els estius més meravellosos del món", recorda la intèrpret. Durant molt de temps, la seva vocació escènica i l'amor pel poble van seguir camins diferents: el primer teatre que va trepitjar va ser el Romea, a Barcelona, i no va ser fins unes quantes dècades després que va actuar professionalment a Juneda.

"La primera vegada que vaig actuar al Teatre Foment va ser el 2024 amb El collar de la reina. Em va fer moltíssima il·lusió. Vaig necessitar una dosi de concentració extra i no podia mirar el públic, perquè estava ple de cares de familiars i amics. Jugava a casa", assenyala l'actriu. Uns anys abans, havia començat el vincle amb el Teatre Foment participant en una sèrie de tallers per a persones amb discapacitat i gent gran. "Va ser una iniciativa del gestor cultural i productor Ramon Giné, que està fent molt bona feina al Foment. El teatre ha fidelitzat un públic i s'hi fa una programació estable boníssima. Tenir això és fonamental per al poble. Crea públic i comunitat", destaca Pérez. En aquesta línia, la intèrpret subratlla la importància de les gires per aconseguir espectacles més longeus i per fer arribar la cultura arreu de Catalunya. "No tots els pobles tenen algú que es dedica a la programació de les sales. Faltaria crear un circuit que potenciés el moviment dels muntatges fora de Barcelona", diu.

Sergi Belbel

Teatre Regina de Terrassa

Tots els records d'espectacles durant la infantesa i la joventut de Sergi Belbel (Terrassa, 1963) tenen un mateix escenari: el Teatre Regina de Terrassa, que actualment està en desús però que durant molts anys va acollir un cicle de programació familiar anomenat Rialles! El Teatre Regina es troba al capdamunt del Centre Social Catòlic, que té també amb una altra sala més petita, El Socialet. "Aquell va ser el primer escenari que vaig trepitjar com a actor. Devia tenir 14 o 15 anys, érem un grup de joves que fèiem teatre i també en formava part l'actriu Francesca Piñón. Érem molt gamberros, vam arribar a representar L'au fènix de Benet i Jornet en un espai catòlic", recorda Belbel, que des d'aleshores ha conreat una àmplia carrera amb espectacles com Carícies (1991), Forasters (2005) i Lali Symon (2023).

El director i dramaturg va tancar el cercle que l'uneix a la seva ciutat natal el 2011, quan li van demanar que inaugurés la remodelació del Teatre Principal de Terrassa. Ho va fer amb Una vella, coneguda olor en una coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya. "Havia fet Benet i Jornet d'aficionat a Terrassa i hi vaig tornar com a professional. Va ser molt bonic", diu Belbel, que llança elogis cap al teatre amateur: "És el que realment està descentralitzat, i ha estat un bastió i un motiu de resistència, sobretot durant la dictadura". Per al director, els teatres de fora de Barcelona tenen una gran assignatura pendent: convertir-se en espais de creació. "Alguns, com el de Sant Cugat, ho han sigut. Per què no es repeteix en els altres? Cal una partida destinada a creació per aconseguir que la nova obra de la Victoria Szpunberg s'estreni a Vic, o que la pròxima de La Calòrica es faci a Reus", defensa Belbel.

Moha Amazian

Espai de Teatre i Cinema (ETC) de Vic

La primera obra que Moha Amazian (Vic, 1995) va veure representada en un teatre era en anglès i en una funció matinal a la qual va anar amb l'escola a l'Espai ETC de Vic. "Recordo que eren quatre intèrprets i feien un munt de papers. Quan van sortir a saludar vaig quedar-me astorat, em pensava que hi hauria molta més gent a l'escenari", explica l'actor d'espectacles com Carrer Robadors (2021), Bonobo (2022) i Dones valentes, que aquests dies està representant al Teatre Lliure. Per a Amazian, l'Espai ETC ha estat una sala molt propera que l'ha vist créixer com a intèrpret des de les funcions escolars de final de curs fins a un dels seus primers projectes professionals, Moha. "Allà hi he fet de tot, però Moha va ser el que més em va marcar. Era un espectacle sobre els prejudicis que rep una persona migrant i em va fer enamorar del teatre des del vessant més social", subratlla l'intèrpret.

Paral·lelament, Amazian ha estat també espectador de l'ETC, on ha vist muntatges com Ragazzo, protagonitzat per Oriol Pla. Però la sala vigatana va deixar-se de programar just quan Amazian hi podia tornar de forma professional, amb algun dels nombrosos projectes que ha estrenat a Barcelona. L'actor ho lamenta i insisteix en la importància de mantenir vius aquests teatres. "Cal molt més finançament i que serveixin perquè el poble s'ho senti seu, però que això no entri en conflicte amb la programació. Des dels ajuntaments intenten amortitzar-los al màxim. Moltes vegades no es pot programar res perquè es fan servir per a altres finalitats. S’han d’habilitar altres espais perquè els teatres puguin fer de teatre", demana l'actor.

Marta Marco

Círcol Catòlic de Badalona

Ja abans de néixer, el vincle de Marta Marco (Badalona, 1976) amb el teatre existia a través dels seus pares, Lluís Marco (també actor professional) i Neus Viñas. "Ells es van conèixer al Teatre Viu, al Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona, que ja no està en marxa, i després havien fet molt teatre al Círcol Catòlic", recorda l'actriu. De petita va visitar moltes vegades aquesta sala perquè l'escola els hi portava, i també n'havia trepitjat l'escenari amb actuacions de ballet clàssic. "Era el teatre que jo havia tocat per dins i per fora", assenyala Marco, intèrpret de muntatges com Un matrimoni de Boston (2005), La reina de la bellesa de Leenane (2019) i La trena(2022), entre molts d'altres.

Quan el seu pare va endinsar-se en l'àmbit professional, Marta Marco també va anar descobrint aquesta escena. "Recordo anar molt al Romea i al Lliure. Em va impressionar molt el Quartet que va fer Anna Lizaran", assenyala l'actriu. Temps després, el Círcol segueix existint a Badalona, però on té més contacte ara Marco és amb una petita sala de Sant Miquel de Balenyà, perquè el seu impulsor és la seva parella, el també actor Ernest Villegas. "Hem de poder alimentar tots aquests teatres, també els més petits, perquè són importants. És fonamental que les companyies i els productors puguin portar els espectacles fora de Barcelona –reclama l'actriu–. Institucions, ajudeu i, sobretot, cuideu la cultura, per favor".