Teatre

Una tendra i entretinguda comèdia de bojos

'Elling' està protagonitzada per dos interns d'una institució psiquiàtrica a Noruega

'Elling'

  • Sala Villarroel
  • Fins al 17 de març

Ingvar Ambjørnsen és un dels escriptors noruecs més famosos, amb permís del premi Nobel de literatura 2023, Jon Fosse. Elling és segurament el personatge que l'ha fet més popular i al qual ha dedicat una tetralogia i del qual fins i tot el 1996 se'n va rodar una pel·lícula. L’obra de teatre, estrenada a Espanya per Andrés Lima el 2011, es sustenta sobre la fórmula clàssica de l’estranya parella habitada per dos éssers peculiars que han de confrontar-se amb la vida quotidiana.

Cargando
No hay anuncios

En aquest cas es tracta de dos interns d’una institució psiquiàtrica a la benestant societat noruega, Elling i Kjell, que estableixen una amical dependència l’un de l’altre i que s’enfrontaran als problemes d’una vida independent quan el govern els faciliti un apartament per a tots dos a Oslo. Obrir un porta, contestar el telèfon, comprar menjar i cuinar-lo són reptes enormes per a ells, plantejats, però, sense cap dramatisme per l'autor. Tot al contrari, Ambjørnsen es serveix de les rareses i limitacions dels personatges per crear un seguit de còmiques situacions amb un tractament amable, lluminosament simpàtic i completament allunyat del drama que arrosseguen les malalties mentals o els trastorns de comportament. Això sí, sempre remarcant el triomf de l’amistat.

El gran encert de l’obra rau en la definició d’uns personatges que ens evoquen les peculiaritats del Wilt de Tom Sharpe o l’Ignatius J. Reilly de John Kennedy Toole i que en conseqüència captiven ràpidament els espectadors. La direcció de Pau Carrió accentua l’ànima de pallasso que nia en ells, el carablanca d’Elling i el cridaner Kjell. I que remata amb la veïna (atenció a les seves sabates). Pau Carrió excel·leix en la direcció dels intèrprets i David Verdaguer fa una genuïna, magnífica creació d’Elling ben secundat per l’espurnejant concupiscència d’Albert Prat, potser un xic massa infantilitzat, i els sempre eficaços Queralt Casasayas, Albert Ribalta i Òscar Muñoz. Ha fet bé la producció en mantenir l’acció a Noruega, ja que ni la luxosa i molt funcional escenografia de fusta (Sebastià Brosa) ni les atencions del govern noruec tenen rèplica entre nosaltres.