Comiat teatral
Cultura / Teatre20/12/2023

Juan Carlos Martel: "Vivim en un món absolutament egòlatra i necessito allunyar-me'n"

Director del Teatre Lliure

Barcelona"Fa vint anys que pujo a Montjuïc", diu Juan Carlos Martel (Barcelona, 1976), per explicar les ganes que té de tancar una etapa. Primer anava a l'Institut del Teatre, després hi pujava com a director escènic i els últims cinc anys ha estat director del Teatre Lliure. Hi va aterrar després d'un concurs d'urgència convocat arran de la sortida traumàtica de Lluís Pasqual, de qui havia estat ajudant de direcció, i deixa el càrrec aquest gener a mans de Julio Manrique. "Jo hi arribava amb una motxilla de pedres", recorda. El seu programa volia ser disruptiu. Ara és hora de fer balanç.

La primera pregunta és, com cantava Jeannette, per què te’n vas?

— Perquè se m’acaba el contracte el 31 de gener i ja vaig dir que hi havia uns condicionants interns que no feien que hi hagués les condicions per prorrogar-lo.

Quins?

— Dos. Un és obvi: l’estructura s’ha menjat l’activitat en el pressupost. Tenim el mateix pressupost del 2010, uns 9,4 milions, però el 2024. Això vol dir que el 70% se’n va a l’estructura. Per poder consolidar un projecte tan agosarat com el que vaig presentar, i que hem implantat, necessites un pressupost que hauria de duplicar el que tenim. Perquè la base del projecte és posar l’accent en la part de teatre públic, la part social i educativa, que no té un retorn econòmic ni quantitatiu. I això requereix uns recursos que no tens.

Cargando
No hay anuncios

El segon?

— També necessites el 100% de la casa remant al teu costat: treballadors, patronat, ecosistema... Davant d’un canvi tan important, és evident que la novetat genera resistència.

Té a veure amb un problema laboral o de confiança amb una filosofia?

— No hi ha només un problema, com a la societat hi ha hagut molts problemes. Hem anat d’Urquinaona a l’amnistia, en aquests cinc anys, i hem passat per una pandèmia, el Gloria ens ha inundat una sala, hi ha una guerra a Europa, una inflació molt alta, una pujada de sous també alta. La fundació és un micromon on tot això afecta. Per exemple, tenim un conveni laboral del 2010 que s’està renegociant, però no hi haurà un acord a curt termini. I no és una queixa a l’administració, però la fundació s’hauria de redefinir per mirar com tenir més recursos sense oblidar que és un teatre públic. I, si no es pot fer, perquè la situació és la que és, es necessita un altre tipus de projecte.

Cargando
No hay anuncios

Vols dir més comercial? O menys ambiciós?

— Un altre projecte, no el meu. Però he comptat fins a deu programes que hem començat i que transcendiran la nostra direcció: sostenibilitat, accessibilitat, residències, xarxa d’equipaments públics, digitalització... La direcció d’una fundació no podrà no tenir-ho en compte. Després, programar és qüestió de més o menys gust.

Fa cinc anys deies que venies a renovar el teatre i a fer un teatre necessari. Ho has aconseguit?

— He calculat que el 95% del meu projecte s’ha realitzat. Agafo tres indicadors. Hi ha 6.000 menors de 30 anys que tenen el carnet Generació Lliure (el 2018 n'eren 1.650). Hem fet 194 accions educatives (el 2018 n’eren 49 i el 2010, 24). Tenim 2.850 abonats (el 2018 n’eren 2.700 i el 2010, 810). Una altra dada qualitativa per veure com hem girat el mitjó: tenim 5.985 persones amb diversitat de públic (el 2018 eren 1.245 i el 2010, 169). Tot això no és màgia, són polítiques d’obertura a l’educació i la societat que representen un esforç molt gran per a la casa. A nivell artístic, una bona dada per veure com hem obert el teatre creativament: en els últims cinc anys ha treballat més gent al Teatre Lliure que en els quaranta anys anteriors.

Cargando
No hay anuncios

Sumant-hi espectacles i activitat.

— Exacte. Des de companyies en residència a ponents de l’Escola del Pensament. Els recursos són finits i les necessitats cada vegada més grans. Ens hem de fer preguntes. Com ho fem perquè una fundació privada pugui ampliar els seus recursos sense trair la seva missió estatutària de teatre públic? Les institucions culturals són espais públics, realment? Perquè el 80% del nostre pressupost ve dels impostos de la gent. Nosaltres hem renovat la institució amb consciència de servei públic. Era necessari, però no és suficient. En els últims cinc anys el Teatre Nacional ha tingut un augment de pressupost del 25%, té 16 milions, i el Lliure no s’ha mogut. [El TNC ha passat dels 10 als 15,8 milions (més del 50% d’increment) i el Lliure ha passat de 8,7 a 9,3 milions (7%).]

La singularitat institucional del Lliure, una fundació privada amb les quatre administracions a dins, ara li va en contra?

— El que tinc clar és que avui seria impossible que existís un Teatre Lliure, com s’ha vist amb Kamikaze al Teatro Pavón de Madrid. S’ha de fer una reflexió interna, cal preguntar-se pel propòsit de la fundació. La raó de ser, si és estatutària, que és ser "un teatre d’art per a tothom", ens hem de preguntar què significa art i, sobretot, tothom. Després el patronat i la direcció són els dos motors de l’avió, hi ha d’haver un diàleg constant.

Cargando
No hay anuncios

Quan dius tothom, també hem de mirar la platea. El 2018, l’últim any del Pasqual, es tanca amb 96.396 espectadors. S’havia arribat als 108.573 el 2014. El 2022 es va tancar amb 64.400 espectadors, el 2023 amb 80.000...

— El 2018 es feien 450 funcions i actualment en fem 350. Entre altres coses, per qüestió de drets laborals: si abans es feien funcions de dimarts a diumenge, ara es fan de dimecres a diumenge per tenir dos dies de descans. Hi torno: tenim els mateixos espectadors que el 2010 i el mateix pressupost, però el 2024, amb el que això suposa. En canvi, amb aquestes mateixes xifres hem aconseguit que l’edat mitjana passi de 63 anys a 45. Això és un esforç considerable. Hem canviat la pell del públic. També hem reduït les produccions.

Per què?

— Perquè no hi ha més diners. Perquè les produccions són més cares que el 2010 i perquè he desplaçat del pressupost diners per a educació i societat. Si he de fer venir-hi joves, a 30 euros no vindran, he de fer una política de preus accessibles. És cert que hi ha hagut davallada de públic, per tres anys d’intermitència pandèmica.

Cargando
No hay anuncios

La programació també hi deu tenir a veure. La xifra de públic t’ha tret la son?

— No m’han obsessionat els indicadors quantitatius. Evidentment, necessito uns ingressos: necessito cobrir el 20% del pressupost, 1,5 milions. Per això necessito llançar quatre míssils i, a partir d’aquí, crec que has d’anar al risc, als marges, has de donar oportunitats i has de poder fallar. És el que hem fet amb Íntims Produccions, José y sus Hermanas o La Calòrica. També has de desprecaritzar.

Per què l’Espai Lliure deixa de ser sala d’exhibició?

— Perquè no arribem a tot i s’han de prendre decisions. Tres sales programades es podria fer com ho va fer el Lluís [Pasqual] amb una política d’aixopluc, però això és precaritzar el sector i no ho faré. Si ve una companyia, se’ls paga un catxet [no a taquilla]. Hem renunciat a una cosa, però n'ha sortit més forta una altra: hem convertit l’Espai Lliure en un lloc de residències i programa educatiu.

Cargando
No hay anuncios

Han tornat els internacionals i els alternatius.

— Crec que hem fet un gran teatre europeu i és indiscutible que ara la gent associa Miet Warlop, Marco Layera, Thiago Rodrigues i Marta Górnicka al Lliure. O Susanne Kennedy et pot agradar més o menys, però pots dir: "He vist una cosa que no havia vist fins ara". És importantíssim per a la nostra educació. I és funció del teatre públic treure'ns de l’entotsolament, sinó estem molt tancats. Estic segur que al cicle Katharsis hi ha els noms que faran sales grans internacionalment d’aquí cinc anys.

Quina és la decisió més difícil que has pres?

— La més dolorosa és tancar el teatre per la pandèmia. Encara se’m posa la pell de gallina, em va produir una gran tristesa. Tancar un teatre és ràpid, obrir-lo i que la gent hi torni és dificilíssim. Per sort, vam ser uns dels primers a reaccionar de manera creativa.

Cargando
No hay anuncios

Què te n’endús?

— No tinc distància. Potser no t’esperes la resposta, jo tampoc: m’enduc el coneixement de mi mateix. D'aquí sis mesos, potser et diré una altra cosa.

Què faràs, ara?

— Tinc idees, però no en puc dir res. Puc dir que els eixos que he defensat al Teatre Lliure, que són educació, societat i cultura, aniran amb mi allà on vagi, faci teatre o pastissos.

Cargando
No hay anuncios

Però faràs teatre?

— Aparco el teatre. Perquè no he trobat un espai de llibertat per expressar-me a Barcelona. Quan el retrobi, potser hi torno. Vivim en un món absolutament egòlatra i necessito allunyar-me de l'egolatria o combatre-la des de la distància.