Torroella de MontgríLa inauguració l’estiu passat de l’Espai Ter va suposar l’inici d’una nova etapa per al Festival de Torroella de Montgrí, una de les iniciatives més notables de l’estiu cultural català, per fi dotat d’un auditori idoni tot i que, pel camí, el seu nom ha perdut l’advocació “de músiques” que duia els últims anys. En canvi, un altre dels elements que singularitzen Torroella, l’orquestra pròpia, manté la discontinuïtat en l’activitat, comuna a la majoria de formacions d’instruments originals del nostre país, un fet que dificulta l’assoliment de la desitjada excel·lència, malgrat la presència en el seu si de músics de qualitat.
L’Acadèmia 1750 tornava a obrir el festival amb un concert satisfactori en termes generals, si bé sense aquell plus d’excepcionalitat que se suposa que ha de tenir tota inauguració. Dit d’una altra manera, va ser un concert ben normal. Dirigida per l’oboista Alfredo Bernardini, l’orquestra va treure profit de l’acústica brillant de la sala, salpebrant la seva prestació amb puntuals moments d’indefinició de veus i de caiguda de tensió instrumental.
Sobre el programa planava l’ombra del 1714. Només l’ombra, perquè quan Bach ocupa tota una segona part la resta de compositors s’han d’apartar. De fet, el Tricentenari era una simple pinzellada, representada per fragments d’òperes relacionades amb la cort barcelonina de l’arxiduc Carles, un territori força transitat aquest any per diversos conjunts (escoltar sencera una d’aquestes òperes ja seria demanar massa). Laia Frigolé va interpretar diverses àries de Caldara -¿el compositor més beneficiat per la commemoració de la derrota?- iFioré,amb una bona línia i un cant àgil i expressiu, tot i que la dicció i el fraseig poden ser més esmolats.
Una implicació remarcable
Similars paràmetres van presidir la seva versió de la cantata nupcial O holder Tag, BWV 210 de Bach, i, si la partitura exposava un registre greu poc sòlid, a canvi la implicació de la soprano gironina va ser superior. La cantata de Bach també dóna un paper rellevant a la flauta travessera (defensat amb discreció per Joan Bosch) i l’oboè d’amor, amb un Alfredo Bernardini que a la primera part havia interpretat els concerts respectius de Francisco José de Castro i Albinoni.
La sessió es va obrir amb un just record al crític Jaume Busqué, fa poc desaparegut. Es farà molt estrany anar a concerts a l’Empordà i no trobar-lo.
