Una 'Traviata' més maltractada que feminista a Peralada

PeraladaL'estrena d'una nova producció operística al Festival de Peralada és cada any una de les cites més esperades dels estius empordanesos, i la nova proposta de 'La traviata' de Verdi que Paco Azorín va presentar dilluns no va deixar ningú indiferent.

El director, que l'any 2015 hi va estrenar un exitós 'Otello', volia convertir la protagonista d'aquest drama decimonònic en una dona d'avui, feminista i lliure, tal com Verdi va fer en el seu moment. Però com que no es poden canviar les paraules del llibretista Francesco Maria Piave, el que era vàlid a finals del segle XIX potser no ho és tant a principis del XXI.

En el terreny estètic, el dramaturg vesteix Violeta, interpretada per la magnífica soprano Ekaterina Bakanova, amb elegants pantalons i segura d’ella mateixa en les nits parisenques, com a la festa del primer acte, una bacanal orgiàstica amb tots els protagonistes de vermell i negre —disseny d'Ulises Mérida— entre taules de billar, en una escenografia signada pel mateix Azorín que va canviant de posició en cadascun dels actes, de manera que el terra s’eleva en les escenes més intimistes per esdevenir el mur d’una casa opressiva. Original l’ús que fa d’uns ballarins verticals penjant-los de dalt del mur per donar veu als pensaments dels protagonistes i l’aparició d’una nena petita que acompanya Violeta en les escenes més íntimes, tot i que no queda clar si és la filla de Violeta i Alfredo, un àngel protector o l'al·legoria de les dones futures.

El canvi dramatúrgic d'Azorín se centra en el tractament dels homes. Alfredo, a càrrec del tenor nord-americà René Barbera, se’ns mostra realment masclista tant quan s’adona que Violeta l'hi paga tot com quan li torna els diners ficant-los-hi per l’escot i després llençant-li els bitllets amb menyspreu, com si l'apedregués. Però tampoc queda clar per què el director abusa tant de fer-lo cantar des de terra, ara assegut, ara ajagut —¿potser per debilitat de caràcter? Tampoc el pare d’Alfredo, interpretat pel baríton hawaià Quinn Kelsey, se’n surt gaire bé com a home. Quan en el segon acte Giorgio Germont li demana a Violeta que deixi Alfredo pel bé de la família, ho fa amb una actitud xulesca i exigent, de manera que quan ella accepta es converteix en una dona dominada i maltractada, més enllà del “sempre libera” que es projecta constantment a la pantalla. De 'libera' ben poc.

Pel que fa a la dramatúrgia, Ekaterina Bakanova va portar tot el pes de la funció. La seva entrega com a Violeta moderna va ser intensa en cada escena, i vocalment va transitar amb saviesa i seguretat pels diferents colors de veu que Verdi imposa a la seva protagonista, del 'bel canto' primer al lirisme després. René Barbera va convèncer el públic a nivell vocal, cuidant detalls amb aguts nets i veu vellutada, mentre que Kelsey no va acabar de convèncer, cantant sense una línia clara ni emotiva.

El director musical, Riccardo Frizza, va optar per fer la versió íntegra de l'òpera, amb totes les seves cabalettes, i va dirigir amb vitalitat i dramatisme l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el cor Intermezzo, que, dirigit per José Luis Basso, va estar impecable en la seva qualitat vocal i entrega artística.

Al final, el públic va aplaudir l'entrega de músics i cantants però no de la manera apoteòsica que s'ha vist en altres estrenes operístiques a Peralada.