'Les verges suïcides' antipatriarcals i ecologistes
Alícia Gorina dirigeix un gran repartiment per revisar el film de Sofia Coppola vint anys després
Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om
Teatre Lliure Montjuïc. Fins al 14 de novembre
El Teatre Lliure inaugura la temporada a Montjuïc amb una proposta que reincideix en la joventut, un tema que justament ja va pujar a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver amb La malaltia (El mal de la joventut), dirigida per Juan Carlos Martel, a l’abril. Els joves de l'espectacle són ara cinc noies adolescents que reviuen la pel·lícula amb què va debutar Sofia Coppola, Les verges suïcides (1999), basada en la novel·la del mateix títol de Jeffrey Eugenides, en un projecte dirigit per Alícia Gorina i en una funció bilingüe inexplicablement dominada pel castellà.
Les verges suïcides narra la història d’una família nord-americana conservadora dels anys 70 marcada pel suïcidi col·lectiu de les seves cinc filles a través de la mirada dels companys de classe que vint-i-cinc anys després intenten esbrinar-ne els motius. Ells no ho van descobrir ni tampoc ho pretén la proposta de Gorina, perquè aquell relat ha estat el nexe i pretext per plantejar les inquietuds de les adolescents protagonistes d'avui des d’una òptica feminista antipatriarcal i reivindicativa.
La dramatúrgia d’Eleonora Herder combina la narració dels fets de la pel·lícula amb un compendi de reflexions sobre temes tan actuals com la creixent angoixa de l’adolescència, les relacions sexuals i la identitat sexual i fins i tot el canvi climàtic des del punt de vista femení. No se li pot negar que toca els temes de moda ni tampoc que, en conjunt, el text esdevé una crítica un pèl tòpica de les conseqüències per a les joves d’una societat patriarcal en tots els àmbits de la vida. Un crit de llibertat ingenu i adolescent en què es tracta el suïcidi d’aquelles noies quasi com un joc d’infants fatal, com una aventi.
Això sí, déu-n’hi-do com el repartiment (Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents) ha fet seves les idees més o menys alienes i les defensen amb gran autenticitat i una admirable entrega, ben secundades per la magnífica ironia de Joan Carreras i Mia Esteve en els papers dels pares i altres adults. Tots ells molt ben dirigits per Alícia Gorina, que proposa una posada en escena àgil i il·lustrada amb balls i cançons en un esplèndid espai escènic de Silvia Delegnau i Max Glaenzel que reprodueix de manera molt realista una high school.
