Com vestir-se per a la guerra: dels tatuatges als Mossos
El llibre ‘Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans’ rescata de l’oblit la història militar de Catalunya, València, les Illes i Andorra
BarcelonaAl segle XVIII els oficials lluitaven, i morien, amb pesants perruques i sabates amb talons alts per demostrar a tothom la seva condició aristocràtica. És, segurament, un dels pocs moments a la història que la moda s’ha imposat al pragmatisme militar. Com s’han vestit els homes per combatre, però, no és una qüestió frívola. “En l’equipament i el vestit podem llegir el desenvolupament tecnològic d’una societat, les seves formes organitzatives, les seves possibilitats econòmiques i el seu imaginari”, defensen Francesc Riart i F. Xavier Hernàndez, autors de Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans (Rafael Dalmau, Editor).
Hernàndez opina que hi ha molts prejudicis sobre la història militar: “L’oblit s’ha imposat, perquè la nostra historiografia ha menyspreat la història bèl·lica, militar i dels conflictes propis i aliens -destaca-. No som un país normal, i aquest oblit és propi dels pobles vençuts”, afegeix. Rialt i Hernàndez treballen des del 2000 en la recerca de la història militar dels Països Catalans. El llibre comença amb els guerrers de la Prehistòria i acaba amb els Mossos d’Esquadra. “No tenia sentit limitar-se a Catalunya perquè durant segles Catalunya, València, les Illes i Andorra han conformat una col·lectivitat homogènia”, argumenta Hernàndez.
En un uniforme militar tot té un sentit. Els romans duien una vestimenta força eclèctica, perquè agafaven el millor de cada poble conquerit i ho adaptaven: pilums de fusta i ferro, espases hispàniques i cotes cèltiques. Els cavallers del segle XI portaven pesants ausbergs -túniques de malles per protegir el cos- perquè tenien cavalls prou alts i forts per aguantar tot el pes. Si els barrets dels soldats portaven plomalls era perquè creien que els guerrers més alts espantaven més l’enemic. Els soldats de principis del XVIII anaven perfectament uniformats amb colors estridents per aterrir l’enemic. En altres moments, però, s’han camuflat amb colors semblants als de la natura per no ser un blanc fàcil.
Cada cultura té un color. “Els colors blau i grana són hegemònics en els exèrcits catalans i han sobreviscut fins als Mossos d’Esquadra. En canvi, els britànics han preferit el vermell, els austríacs el gris, i els espanyols el blanc”, detalla Hernàndez. L’historiador destaca que els Països Catalans, sobretot a principis del segle XVIII, van innovar moltes tècniques i tecnologia militar: “Vam ser els primers a Europa a mecanitzar les armes de foc i vam ser pioners en infanteria lleugera, que va ser adaptada a Europa i, fins i tot, als Estats Units”, explica. En concret va ser l’exèrcit de George Washington qui va fer servir la infanteria en la Revolució Americana. Una altra innovació dels Països Catalans va ser la d’apuntar. “Vam ser primers que els francesos i els anglesos. És un canvi important perquè abans no se seleccionava un blanc sinó que es disparava de manera massiva”, diu Hernàndez.
El grau de violència també varia al llarg de la història. El 1396, en temps de Joan II, era obligatori tenir les armes a l’obrador o darrere el taulell. Els ciutadans de Barcelona havien de disposar de llança, espasa, escut i ganxo de ballesta. També s’especificava que quan s’anés a l’hort o a l’exterior calia portar llança, dard o ballesta.
Reinserció per als bandolers
Al segle XIV, les tàctiques de combat al mar eren molt agressives: els catalans estaven obligats a atacar, fins i tot quan estaven en inferioritat numèrica. Els actes de covardia eren castigats amb la mort. Al segle XVI el bandolerisme feia anar tant de corcoll la Corona, que es va decidir oferir mesures de gràcia i reinserció perquè els bandolers ingressessin a l’exèrcit del rei.
Al llarg de la història també han variat molt els integrants dels exèrcits. A finals del 1936, per exemple, les milícies pirinenques es van formar amb membres que provenien d’entitats excursionistes (principalment la UEC), de minyons escoltes i d’entorns polítics nacionalistes. El llibre acaba amb la mili, que va imposar la dictadura franquista, i el primer objector de consciència, Pepe Beunza. Els últims uniformes són dels Mossos d’Esquadra i la policia andorrana.
