Un viatge visual de la mà de Federico García Lorca al Teatre Lliure
Viaje a la luna
Teatre Lliure de Gràcia, fins al 14 de febrer
A Federico García Lorca sempre li va interessar el món del cinema i, de fet, en algunes obres curtes com La doncella, el marinero y el estudiante o El paseo de Buster Keaton ja es veu la fascinació que sent per un teatre visual difícilment accessible en aquells temps. Lorca va escriure el seu únic guió de cinema, Viaje a la luna, durant la seva estada a Nova York. Sovint es diu que l’impuls li va venir després de veure Un chien andalou, de Buñuel, qüestió discutible, ja que la pel·lícula es va estrenar a Espanya quan ell era fora. De ben segur que qui el va influir va ser el mexicà Emilio Amero, l’amic més cinèfil del poeta en terres americanes, com el bateja l’estudiós Rafael Utrera. El guió de Viaje a la luna és un seguit de 71 o 78 escenes (depèn de les versions) sense argument i d’aire surrealista (no és difícil relacionar-les amb El público) que comença amb el vall de dos números, el 13 i el 22.
Era tot un atreviment, doncs, traslladar a l’escena un seguit d’imatges sense una correlació aparent sortides de la ment prodigiosa del poeta. I encara més fer-ho amb un grup d’actrius i actors acabats de llicenciar a l'Institut del Teatre, que amb aquesta aposta dona vida a la companyia IT Teatre, rèplica dramàtica de l'IT Dansa.
Un repte que l’Institut del Teatre va posar a les mans de la directora i creadora gallega Marta Pazos. Ella ha aixecat un espectacle de teatre visual respectant l’imaginari i la simbologia de Lorca però des d'una mirada personal imaginativa i força engrescadora. Pazos ha jugat amb l’original tot creant un seguit de quadres animats oberts a múltiples lectures en un marc presidit per dos magnífics pianos de mitja cua i amb una encertada barreja de coreografia, música i peculiar attrezzo. Una proposta d’alta exigència que els joves intèrprets resolen amb autoritat i fins i tot singularitat. La mirada de Pazos incideix força en la sensualitat del cos despullat i si bé hi ha imatges poderoses com l’home alletat o el ball de les sardines i d'altres de lúdiques com el concert de violí de la granota o el del piano de l’ocell, el viatge no assoleix una poètica homogènia tot i deixar-se mirar amb curiositat i simpatia.
