La fàbrica de paraules

En un hàbitat on cada cop és més complicat viure en català, llegir cada dia un diari en català és un espai de llibertat idiomàtica. Els mitjans som segurament els majors productors de llenguatge verbal, i per tot plegat té tot el sentit que el debat lingüístic ocupi el primer lloc de les comunicacions que rep el Defensor del Lector.

L’estatus institucional del català, que ha de compartir oficialitat amb la quarta llengua més parlada del món, i el desavantatge que això suposa pel que fa a reconeixement internacional i reclam de les fortes onades migratòries, desenvolupa un component de resistència sociolingüística que incentiva encara més el debat.

Avui presento doncs dues qüestions lingüístiques noves, i els anuncio d’antuvi que en tinc una altra a la nevera. En primer lloc, la professora de matemàtiques Lucía Bayo em fa avinent una queixa relativa al joc Cursa de sinònims. En definir-se bellíssimament com a “ciutadana numèrica”, aflora l’apassionant i ancestral relació entre les lletres i els números que ha fet l’àlgebra i la càbala, i escriptors matemàtics que han enlairat la literatura amb tres premis Nobel (Echegaray, Soljenitsin, Coetzee) i obres que tendeixen a l'infinit com Alícia al país de les meravelles i Dràcula; poder davallar aquestes alçàries a la “terra baixa” d’un diari és un luxe.

M’escriu la professora Bayo: "He jugat al joc dels sinònims per primer cop. A la solució del joc, probable i cert es consideraven sinònims. 

"100% probable = cert, però només probable pot estar força allunyat de cert. 

"Exemple: compro el 60% dels números d'un sorteig. És més probable que em toqui que no em toqui, però no diríem que em tocarà segur. 

"És més, encara que en el llenguatge comú es consideri sovint probable = força probable, això encara no equival a cert.

"Si compres el 90% o el 95% dels números d'un sorteig és probable que et toqui, però no tens la certesa que així serà. 

"Si un medicament guareix al voltant d'un 90% o un 95% dels malalts, no es pot dir que guarirà tots els malalts. Això es fa més palès si ho convertim en quantitat de persones: si fossin 100.000 els malalts, al voltant d'uns 5.000 - 10.000 no es curarien amb el medicament.

"Està clar que el joc dels sinònims és un joc, un joc de paraules que porta d'una primera paraula a una darrera que difícilment serà un sinònim seu. El joc fa valer que hi ha paraules homònimes amb significats diferents, òbviament, per tal d'aconseguir aquestes cadenes gracioses. No obstant, probable no significa cert en cap accepció.

"Com a professora de matemàtiques i ciutadana numèrica, m'agradaria que el diari ARA, que tan preocupat es mostra de vegades pel nivell de matemàtiques, col·laborés mostrant rigor quan es tracta d'utilitzar conceptes matemàtics bàsics. Reclamo la mateixa cura amb el tractament dels conceptes matemàtics que amb l'ús de la llengua".

Fa uns mesos, vaig atendre el subscriptor Daniel Gamper sobre l’aplicació a persones del verb abatre. Encara que en aquest cas m’allibera de publicar la seva opinió, me’n faig cabal pel seu interès humà.

Diu Gamper: “[...] Avui a la web he vist el titular que li indico en la imatge adjunta [“Una tarda a la caça de reincidents pel centre de Barcelona”]. A més, com que està just al costat de la seva secció, tot plegat m'ha fet pensar de nou. L'assumpte és el mateix de l'ús del verb abatre: els policies cacen persones?, els multireincidents són animals que han de ser caçats?, per quin motiu no es parla de "detencions"?, és sensacionalisme per atraure lectors?

Es tracta de preguntes retòriques, és clar. M'agradaria pensar que gran part dels lectors del diari prefereixen llegir un diari en el qual es presta més atenció a aquesta mena de coses”.

He traslladat aquestes qüestions al professor Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En les coordenades d’inestabilitat a què m’he referit respecte de la “maltractada llengua” (cito Raimon perquè fa del tot al cas), m’ha semblat oportú gaudir de la unitat d’idioma que proclamen tant l’IEC com l’AVL, i dono la veu pericial d’auctoritas a un dels seus membres més especialitzats. Josep Lacreu és lingüista i lexicògraf, va ser professor de la Universitat de València i cap del Servei d’Assessorament Lingüístic i Traducció de la Generalitat Valenciana, amb un amplíssim catàleg de publicacions.

Escriu Lacreu: “Respecte a l’ús de caçar aplicat a persones, cal fer constar que en el Diccionari Normatiu Valencià està perfectament arreplegada esta accepció: «Perseguir i capturar (una persona, un avió o una nau)». Es tracta, evidentment, d’un sentit figurat de la primera accepció, que arreplega l’ús tradicional d’este verb, referit a animals. Però este ús de caçar ja es documenta des de ben antic: «No deu anar lo prevere a caçar les feres, mas deu caçar ànimes», deia sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons, datat en 1410.

“Modernament, també s’han creat algunes paraules compostes a partir de l’arrel caça-, que tenen com a objecte persones, com caçarecompenses o caçatalents, que reforcen l’expansió d’este sentit figurat del verb caçar. També és destacable en este mateix sentit el film dirigit per Arthur Penn en 1966, protagonitzat per Marlon Brando, Jane Fonda i Robert Redford, titulat en anglés The Chase, i traduït al català, de manera molt significativa, com La caça de l’home.

“Pel que fa als mots cert i probable –continua Lacreu–, creiem que, tal com apunta la lectora que s’ha dirigit al vostre diari, tenen, efectivament, una equivalència dubtosa. No són conceptes antitètics, però difícilment poden substituir-se l’un per l’altre sense més. Quan qualifiquem un fet que encara no ha tingut lloc com a probable, s’exclou precisament que puguem considerar-lo cert. La probabilitat es projecta sobre el futur o sobre un passat desconegut que reinterpretem a partir d’indicis, i per tant sempre amb un determinat grau d’incertesa, que pot ser major o menor, però mai podem tindre la plena seguretat que serà tal com preveiem”.

A tall de conclusió, el Defensor del Lector recull la crítica de la professora Bayo i recomana que es fili molt prim en els jocs lingüístics, un territori amb funció docent en el qual no pot ser que l’ARA no ensenyi prou bé el català. A partir de la reflexió del doctor Gamper, entenc que val la pena prendre’l en consideració i afinar amb exigència alta –amb excés de zel, si cal– el vocabulari de temes sensibles, perquè l’humanisme lingüístic que esmerça el professor de filosofia ens és necessari en un món polític que, contra la gramàtica, ha hagut de recórrer a l’ONU per definir que a Gaza s’hi està perpetrant un genocidi.

Agraeixo molt la contribució dels professors Bayo, Gamper i Lacreu, un plus intel·lectual que ens ha d’ajudar a millorar la llengua nostra de cada dia que posem negre sobre blanc en la quotidiana proesa d’una fàbrica de paraules. Acabo amb un homenatge estètic a les matemàtiques i convido a desxifrar l’enigma:

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.