La funció informativa dels mapes
El subscriptor Josep Roca m’envia una queixa sobre dos temes relatius al disseny gràfic. En primer lloc, assenyala: “Una cosa que agraeixo de la premsa més referenciada dels països anglosaxons o francesos és el costum d’acompanyar les notícies amb bons mapes, quan es considera que aquestes es donen en llocs pocs coneguts pel lector mitjà. I aquesta és una gran deficiència que, per mi, té l’ARA: manca de mapes i, a més a més, de bons mapes”. En acabat ho precisa amb un exemple: “En la pàgina 20 de l'edició del diumenge 26 d’octubre, en el text se citen diversos topònims d'Ucraïna com, per exemple, Pokrovsk, Kúpiansk, el riu Oskil, Vovtxansk, Kramatorsk o Sloviansk. Incomprensiblement, cap d’aquests apareix en el mapa adjunt. Quin sentit té acompanyar la crònica d’un mapa on no hi són els topònims que apareixen en el text? Tampoc apareixen en el mapa els límits de Donetsk ni Luhansk, malgrat que apareixen en totes les converses de “pau” de Trump”.
Tot seguit, enuncia la segona qüestió: “I, si us plau, no utilitzin l'excusa de la manca d’espai per no incloure un mapa més detallat. Per una part, l’article s’acompanya d’una foto més gran que el mapa. Només suprimint-la —no aporta res al text— o invertint els espais foto/mapa, haurien pogut inserir un mapa molt més detallat. A més a més, hi ha moltes pàgines en la mateixa edició on es desaprofita molt d’espai, en ocupar més espai la foto que el text. És el cas de, per exemple, les pàgines 6, 7, 30, 31, 33, 36, 52 i 53. I si van curts d’espai, com és que dediquen les pàgines 30 i 31 a una foto que tampoc aporta massa a entendre o conèixer l’actualitat? No conec cap diari de referència anglosaxó o francès que dediqui, com l’ARA, tant d’espai a fotos i on les fotos ocupin tant o més espai que el text. I això és un altre problema que identifico en l’ARA. Si no fos pel text, em semblaria que estic llegint un tabloide anglès, donada la profusió i la mida d’unes fotos sovint banals”.
Jordi Olivé, cap de Disseny de l’ARA, explica d’una manera genèrica que les fotos i els components gràfics són molt importants en el concepte del diari des dels seus inicis, tot i que els textos, al redactar-se primer al web, s’han anat allargant, en contrast aquí amb el que apunta el lector. Els caps de setmana, tanmateix, “intentem fer una edició més gràfica i cuidada on s'inclouen més peces separades, bitllets d’opinió, gràfics, fotomuntatges, il·lustracions”, i “en el cas de les pàgines 30-31 del diari que comenta, entenem que parla del Mirades. Aquesta secció és un clàssic del diari i és un espai on es destaca el millor del fotoperiodisme, que no és gens banal”.
Els topònims dels mapes són competència de la redacció, en aquest cas del cap d’Internacional, Francesc Millan, que m’indica com són d’importants en el seu territori –valgui l’expressió— temàtic, i que en conseqüència “som dels mitjans de comunicació de l'estat espanyol que més aposten per l'ús de mapes i elements gràfics explicatius”. Sobre la crítica concreta, Millan l’agraeix, pren nota i conclou: “Sobre la notícia del 26 d'octubre, coincideixo amb el lector. En aquest cas, el mapa era especialment necessari. Treballarem per assegurar-nos que els mapes —amb les senyalitzacions pertinents— no faltin en aquest tipus de peces periodístiques on es parla de localitats/regions concretes i llunyanes, la situació geogràfica de les quals és clau per acabar d'entendre el contingut de l'article”.
He demanat l’opinió d’auctoritas del director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Antonio Magariños i Varo, que agraeixo en la seva alta qualificació des d’un centre de referència. Ens fa aquestes consideracions:
“Els mapes en la premsa no són simples complements visuals: són instruments de comprensió. En la informació internacional, especialment quan es tracta de territoris poc familiars per al lector mitjà, els mapes permeten situar els fets, seguir el fil narratiu i entendre les implicacions geopolítiques. La crítica del lector al diari ARA és encertada: si en una crònica sobre Ucraïna s’esmenten topònims com Pokrovsk, Kúpiansk o el riu Oskil, és esperable que el mapa els inclogui. Un mapa que no reflecteix els llocs citats en el text perd part de la seva funció informativa i redueix la capacitat del lector d’entendre plenament la notícia.
Capçaleres internacionals com The New York Times, Le Monde o Le Monde Diplomatique han desenvolupat una tradició pròpia en representació cartogràfica i infogràfica, basada en la coherència gràfica i l’ús rigorós de fonts geogràfiques contrastades. En aquests diaris, els mapes formen part del discurs periodístic amb la mateixa cura que el text o la fotografia i contribueixen decisivament a construir confiança en la informació.
Els mitjans catalans i espanyols tenen aquí una gran oportunitat: aprofitar la necessitat de contextualització espacial de les notícies per crear un estil propi, un llenguatge visual reconeixible i personalitat editorial. També cal recordar que la qualitat d’un mapa o d’una infografia depèn tant del seu disseny com de la fiabilitat de les dades que l’alimenten. En aquest punt, els mitjans haurien de ser tan exigents amb les seves fonts cartogràfiques i geogràfiques com ho són amb les periodístiques. Massa sovint, alguns encara utilitzen mapes i dades genèriques, poc documentades o contrastades, que no fan justícia a la importància de la informació que volen transmetre”.
El periodisme esportiu i la gramàtica
Qualificar algú com “el/la millor" és d’alt risc, el marge d’error és tan ampli com en general en qualsevol valoració taxativa. Al món de l’esport que pivota més en la competició que en allò de “mens sana in corpore sano” d’un poeta llatí oblidat, destacar els millors ha esdevingut leitmotiv i cada cop es premien més –diguem— milloritats, per exemple els MVP (most valuable player) que venen del beisbol de principis del segle XX i que ara ja s’han estès a cada partit de futbol.
Iván Terol discuteix que l’ARA (7 de setembre) qualifiqués Valentina Krauel com “la millor skater catalana”, en detriment de Daniela Terol, de la qual es perjudicaria “la imatge pública i professional, així com les seves relacions amb patrocinadors i projectes esportius”. L’expressió polèmica es repeteix tres cops, dos dels quals tan visibles com en un semàfor verd (en aquest cas amb el matís “és considerada”) i un peu de foto, a més a més de l’interior de l’article. El senyor Terol és art i part, en ser l’entrenador i mànager de Daniela –a més a més del parentesc—però em va fer avinent un palmarès detallat per rebatre la valoració amb elegància: “No és la meva intenció entrar en comparacions entre esportistes, perquè totes mereixen reconeixement per l’esforç”. La secció d’Esports ha rectificat al digital, enaltint aquest ofici tan repatani a admetre errors que el dret a rèplica ha esdevingut una andròmina.
Amb la intencionalitat resolutiva de la faula, clàssica com Juvenal, el poeta al·ludit el·lípticament, el corol·lari és que és bo que el periodisme es distanciï de mitificacions, i encara més en un vessant esportiu sempre amb l’espasa de Dàmocles del hooliganisme al damunt. En principi, no ens hauria de caldre, des d’un punt de vista informatiu, proclamar qui és el millor. Però si allà on el fons colonitza la forma i el periodisme entra en una competició que només hauria d’explicar, caldrà regular amb prudència i mesura l’absolutisme semàntic de l’adjectiu millor precedit dels determinants el/la. El genitiu partitiu, de tradició també clàssica, sempre serà una fórmula estadísticament més probable. En aquest cas, seria exacte afirmar que tant Krauel com Terol, al més alt nivell totes dues, són cadascuna una de les millors.
Al fons de tot, un principi bàsic del periodisme: informar –té tal o tal altre guardó, ara és el número 1 de tal classificació d’excel·lència, Pilota d’Or, ATP (Associació de Tenistes Professionals)...— i contrastar és més precís que el factor subjectiu de l’adjectiu, prou criticat per Roland Barthes, un dels semiòlegs que més han influït en el nostre ofici, que necessàriament ha de saber triar paraules.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.