11/09/2016

Amic periodista d'allà, mira-t'ho amb mi

BarcelonaPerquè sospito que véns aquí amb la crònica mig feta, reinflats com una xufla els prejudicis amb el boli a punt per elevar a categoria de símbol qualsevol angle de qualsevol imatge. I has de saber almenys que això ha canviat molt des d’aquells temps en què tu no venies. Quan érem una molèstia antiestètica però no un problema molt lleig, els pocs de sempre anaven a la mani, els polítics es veien obligats a fer l’ofrena al Fossar i rebien l’ofrena d’ous. Ara és una altra cosa. Ara això ja sembla la festa d’un país independent, no ho diries? I aquesta festa que circula pels carrers, que és als busos, als bars, al metro, al tren, a les voreres, costa molt de negar. La festa existeix amb la màxima naturalitat i potser existeix més, aquest cop, perquè aquest cop no hi ha performance a fer. És el dia de Catalunya i molta, molta, molta gent surt al carrer. Com que no som un estat, no tenim tancs que desfilin ni reis que s’ho mirin i tot resulta d’un multitudinari molt popular. A la crònica que escriguis, si vols, pots posar-hi que commemorem una derrota i que això ens converteix en uns losers. Però no estiris gaire la corda. Els losers acaben caient bé. Mira allò del León come gamba.

Motos i motos i motos (perquè Barcelona és una ciutat plena de motos) amb conductor vestit de civil i el que va de paquet amb la capa de l’estelada a l’esquena, que voleia. Molts vianants amb la segona equipació del Barça, la de la senyera, i d’altres amb samarretes antigues: la blanca de l’any passat, la vermella o la groga de fa dos anys. I aquí pots escriure: “ El espíritu ahorrativo del catalán se demuestra en esto: quieren la independencia pero no están dispuestos a pagar por la camiseta de este año”. Algunes noies, és cert, porten la samarreta d’aquest any, tallada airosament per les mànigues i la part de baix. Autocars aparcats al mercat de la Concepció. De Calella, de Granollers... Una noia amb pantalons curts, d’aquests que tenen la cintura molt alta i deixen veure les natges, seu al marxapeu del basar xinès Market, al carrer Girona, amb una amiga. S’acaben de comprar la samarreta i un retolador. “Es que no sé qué poner ”, es queixa. “ ¡Pues no pongas nada! ”, li diu l’altra, impacient. I xarrupa un glop d’Aquarius. Davant d’aquesta escena pots escriure: “ Catalunya made in China. Banderas, gorros, bufandas con la banderita de marras. La pela es la pela ”. Ah, però no. Em diuen que aquesta idea ja ha estat escrita a La Razón. Jo escric, en canvi, que el fet de veure aquests productes en un basar m’omple d’optimisme pop. Em sembla un bon auguri que l’estelada sigui un negoci de basar, com els potos, les piles alcalines, les flors de plàstic i les llibretes d’espiral.

Cargando
No hay anuncios

Mira’t els bars que han clavat banderes catalanes als testos, com el Clares. A la terrassa, dos senyors parlen de política. “És que lo de les dos Espanyes lis la sua”, diu un. “Ja estem desconnectats, ja estem desconnectats”, fa l’altre.

Arribem al passeig de Sant Joan. Fa molta calor, molta, i les ombres van buscades. Són les cinc, però tothom es col·loca, per no fer tard. Si vols, pots parlar de la típica puntualitat nazi o de la clàssica disciplina nord-coreana. Però fins i tot els teus lectors faran un gest de cansats, si ho llegeixen de nou. Mira, mira quina tranquil·litat, quina normalitat. Aquesta normalitat és la que t’hauria d’esparverar. El soroll de l’helicòpter, rrrrrr, que ja no fa alçar el cap a ningú, aquesta inèrcia. Mira’t aquells amics amb la cervesa a la mà, comprada al Suma, que està obert. Mira aquell nen amb el gelat. Mira les ombres de la gent, a terra. La d’aquesta senyora amb l’iPad, fent una foto que potser tuitarà. I la pilota gegantina i lleugera, grossa com aquestes de gimnàs, en forma de bola del món, que bota, empesa per centenars de mans. No s’atura, qui l’hagi llançat ho ha fet per perdre-la. Sembla tot molt americà, no trobes? Tothom es veu molt acostumat. Mira’t aquella senyora, quina gràcia, amb l’estelada plegada (potser l’ha planxat) per posar-se-la a l’últim moment. Mira aquesta noia xinesa, amb la bossa de Prada de color blau cel, l’estelada pintada a la cara i les ungles de purpurina verda. Aquells, cantant la melodia de La presó del rei de França però amb un festiu “lolololó”. “Tu, que són les cinc i cinc!”, avisa una senyora. I com que el marit i el fill no li fan cas, afegeix: “Oh, bueno! Falten cinc minuts, eh?” I ara escriu: “ La Diada pincha ” o “ se deshincha ” o “ baja el suflé ”. Com et plagui, amic.