Alba Cuevas: “Quan no ensenyes l’espai és perquè tens coses a amagar”

BarcelonaUna vuitantena d’entitats i sindicats, entre les quals hi ha SOS Racisme, han impulsat la campanya Tancarem el CIE de Barcelona, que té com a objectiu clausurar el centre de la Zona Franca, on es “vulneren els drets humans”. La campanya també compta amb el suport de personatges públics, com l’economista Arcadi Oliveres i el cantant Gerard Quintana. Alba Cuevas n’és la portaveu.

Han denunciat en diverses ocasions l’opacitat del CIE de Barcelona. Posin-ne exemples.

Tot i ser una administració pública, no es pot accedir a les seves dades: els diners que costa, la seva estructura laboral, les persones retingudes o les expulsions que s’han dut a terme. És informació que s’hauria de recollir en una memòria pública i, en canvi, hi ha una gran dificultat per obtenir-la. L’altra branca d’opacitat és quan es produeixen casos d’agressions i abusos. Tenim moltes dificultats per poder fer-ne una investigació, entrar al centre i parlar amb les persones afectades o amb la direcció. L’exemple més clar de la falta de transparència, però, és la impossibilitat d’accés a l’espai dels mitjans de comunicació. Només se’ls va fer una espècie de ruta turística a l’inici del 2012, després de la mort d’un dels retinguts, un jove de 22 anys.

Davant de tantes dificultats, com s’assabenten dels incidents?

Normalment perquè ens avisen familiars o amics de gent que ha sigut al centre. En alguna ocasió també ens han trucat els afectats des del mateix centre.

Quins entrebancs tenen per desenvolupar la seva feina al CIE?

Tenim dues línies de treball: l’acompanyament individualitzat en els casos d’abusos i agressions, i el seguiment col·lectiu per fiscalitzar la tasca de l’espai. Quan hi ha agressions, hi anem amb els nostres advocats. Fa només dos anys, però, no ens deixaven ni accedir-hi i havíem de buscar alternatives, com presentar-nos-hi en horaris de visites familiars o d’amics. Fer el seguiment col·lectiu és encara més complicat. Hem demanat en diverses ocasions parlar amb un grup d’interns, però la direcció ens ho denega. De moment el que hem fet és presentar recursos per poder-ho aconseguir.

Quin ha sigut el paper del ministeri de l’Interior davant la falta de transparència?

S’ha limitat a aprovar un reglament de funcionament dels CIE, el març del 2014, després d’anys de buit legal i de les tres morts al centre de Barcelona. La direcció de la policia, però, diu que no pot aplicar-lo perquè no hi ha pressupost. A més a més, el reglament també hauria de tenir un protocol antisuïcidi (que s’hauria d’haver fet en sis mesos), que el de Barcelona no té, tot i que dues de les tres morts que hi ha hagut han sigut per suïcidi.

¿El reglament, doncs, està fet de cara a la galeria?

Així ho entenem. El ministeri el va fer perquè s’estaven donant diversos casos d’irregularitats en els CIE i perquè hi havia un buit legal.

¿Les irregularitats són a tots els CIE espanyols?

En general, sí. Sí que és cert que en alguns centres d’internament, gràcies a la pressió social, es van introduir les figures dels jutges de vigilància, l’equivalent als jutges de control de les presons. A través de les seves interlocutòries s’han aconseguit algunes millores.

Per què van tirar endavant aquesta nova campanya?

Per aconseguir els tancaments dels CIE, perquè no estan duent a terme la seva funció. Un 54% de les persones que van ser ingressades al de Barcelona el 2013 van ser expulsades del país. Si han de ser expulsades no cal que passin 60 dies al centre. L’altre 46% no eren expulsables i, per tant, tampoc tenia sentit que es tanquessin durant dos mesos.

Com s’explica tanta opacitat?

No s’entén que en plena democràcia no hi hagi transparència. Arribes a la conclusió que quan no es vol ensenyar un espai és perquè tens alguna cosa a amagar.