CONTRA LA CENSURA

Darío Adanti: "Li exigim a l'humor límits que no reclamem al drama o a l’èpica"

Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Autorretrat de Darío Adanti / DARÍO ADANTI

Arran de l’aparició del seu llibre sobre els límits de l’humor l’han reclamat en dotzenes d’entrevistes i xerrades: em fa por trobar-lo cansat del tema i en pilot automàtic. Però no. A l’altra banda del telèfon em trobo un Adanti loquaç i apassionat per una matèria que ha analitzat a fons.

¿Som en temps de contracció o d’expansió de la llibertat d’expressió?

Clarament de contracció. Però no només de la llibertat d’expressió, sinó de gran part dels drets aconseguits al segle XX, sobretot els laborals. És un efecte més del capitalisme desfermat i de casino.

L’humor pertany al paradigma de la complexitat i, en canvi, últimament triomfen les tesis simples i binàries. Mala peça al teler?

És el que explico al llibre. S’estan creant bàndols ficticis: zeros o uns, o ets fatxa o d’esquerres. Però l’humor és més una incertesa que una certitud. Però determinada esquerra està caient en una trampa parada per la dreta cavernària aquesta que tenim ara. I que consisteix a considerar que la incorrecció política és patrimoni de la dreta, mentre que l’esquerra equival a correcció política. Però el que fa a l’humor és proposar una dificultat: allà on hi ha el blanc o negre binari, l’humor acaba revelant els grisos.

¿Existeix un humor d’esquerres i un de dretes?

Pot haver-hi també un humor general. Tip, el de Tip y Coll, era de dretes, però el seu humor delirant difícilment es podria dir que era de dretes. Ara bé, en la sàtira política sí que hi ha aquesta diferència. D’una banda hi ha una sàtira d’esquerra, que és sincretisme entre humor i opinió, i que apunta al poder, perquè el considera causant de l’estat de les coses. En canvi, si ets de dretes i fas sàtira des d’un diari que està amb el poder... ¿amb qui et ficaràs? Doncs amb els sindicalistes o les feministes. I això és una paradoxa, perquè deixes de fer sàtira per saltar al costumisme. El que no pots fer és acusar-los de ser culpables del que està passant.

Al llibre diu que ningú ha mort o ha resultat ferit per l’humor, però l’humor pot ser feridor.

Sens dubte, segur. Però també és veritat que donem un valor a les paraules netament burgès, i jo soc el primer burgès, en el sentit de creure que les paraules realment fereixen. Al llibre parlo de com Lenny Bruce feia servir el terme despectiu per als jueus, justament per desactivar la càrrega pejorativa, perquè ell ho era, així que, dit per ell, el terme perdia sentit. Des de la amoralitat, hem de treure pes a les paraules. Aquest hauria de ser el joc artístic de l’esquerra: deixar d’assumir el marc mental de la dreta i capgirar el sentit de les paraules que ells marquen. Si evites termes com sudaca o panchito estàs donant-los la categoria d’insult, que és el que volen els que les fan servir per insultar.

L’humor, denunciant un tòpic, pot també alimentar-lo o, en el més benigne dels casos, donar-li difusió.

Exigim a l’humor límits que no reclamem al drama o l’èpica. En tot cas, la llibertat s’ha d’exercir sense límits previs.

Una tàctica recurrent per criminalitzar un humorista és despullar l’acudit del seu context.

Quan tu sents un comentari de Woody Allen sobre Auschwitz no sospites pas que ell sigui un neonazi. Jo soc antinazi, però puc fer acudits sobre Auschwitz per criticar-ho. Ara bé, si em treuen el context, puc quedar efectivament com un neonazi. I després hi ha el fet que la velocitat del món digital no contribueix a llegir en profunditat les coses. Veiem una imatge i saltem, abans de pensar si l’estem llegint bé correctament.

Al llibre es diu que cada cop que algú pregunta sobre els límits de l’humor mor un dibuixant. Esperant que no li toqui a vostè, quins són els límits de l’humor?

L’únic límit de l’humor és el seu context. Examinem el pitjor dels casos: un humorista neonazi que fa un acudit sobre Auschwitz. L’acudit és una minihistòria i res més: el perill està en qui ho diu. És a dir, el problema no és l’acudit, sinó que existeixi gent amb una ideologia que passa per exterminar gent.

Cal ensenyar a llegir l’humor, doncs?

El problema no és de l’humor sinó de l’educació. Ens han quedat antigues les maneres d’educar. Seguim educant en dades, en comptes d’educar en treball mixt genèric i racial, i en la cooperació. També ens cal educar per diferenciar entre realitat i ficció. Vivim en un temps en què la frontera pot semblar difusa, perquè tot és real i ficcionat alhora: veus una pel·lícula o un vídeo en què apallissen un captaire i té la mateixa textura.

S’autocensuren, a Mongolia ?

No. Algun cop retoquem algun acudit perquè temem que ens caigui el pèl amb les lleis actuals, com ara la llei mordassa, d’enaltiment del terrorisme, d’apologia de l’odi o d’ofensa als sentiments religiosos, que ens semblen lleis poc democràtiques. Per fer un acudit sobre un grup terrorista ja dissolt pots anar a judici. I, mentrestant, veiem a la televisió South Park o coses similars en què fan bromes sobre l’11-S. Llavors, prens consciència que no pots fer un exercici similar amb la cultura que t’envolta, perquè pots anar de pet al jutjat. I, esclar, no volem anar a la presó, si pot ser.

Viuen sota pressió?

Estem bastant tranquils. Els sectors conservadors han comprovat que, cada cop que han dut algú a judici per temes similars, només aconsegueixen promoure més el que volen censurar. I cada cop són més llestos en aquest sentit, així que ja no actuen tant per aquesta via.

Jo pensava més aviat en la reacció de veure què va passar al Charlie Hebdo , per exemple.

Quan passa això et quedes acollonit i et planteges, esclar, si et pot passar a tu. Convé recordar, tanmateix, que als del Charlie no els maten per un acudit, sinó per la representació d’una imatge. Ara, també dic que a mi em costaria molt dibuixar Mahoma: no em val la pena morir per un acudit. En tot cas, la cosa no passa d’amenaces de gent animada per l’anonimat de les xarxes socials.

¿La censura esmola l’enginy, almenys?

Sí, segur. Per evitar judicis, acabes donant una volta extra a l’acudit. A més, si no dius una paraula tabú però el lector identifica quina paraula és la que falta, aleshores fa més gràcia. Encara que els feixistes s’entestin a silenciar-lo, l’humor sempre s’escapa.

Més continguts de