Per primer cop el debat independentista és a dues bandes

Del menyspreu a l'amenaça

Fins ara l'estratègia dominant des d'Espanya respecte a l'independentisme català havia sigut, bàsicament, ignorar-lo. Tret d'alguns sectors especialment radicalitzats de l'espanyolisme, en general, s'havia tractat amb menyspreu la hipòtesi de la independència. Per això no hi ha hagut, fins ara, un autèntic debat a dues bandes: l'independentisme s'ha trobat sol defensant els seus arguments, especialment en el terreny econòmic. És possible que això li hagi donat un avantatge a l'hora de convèncer l'opinió pública, per exemple, sobre els beneficis econòmics d'una hipotètica independència.

Una mostra que la manifestació de la Diada d'enguany ha representat un canvi profund en el curs dels esdeveniments és precisament que des de sectors importants d'Espanya i de l'espanyolisme s'ha començat a abandonar la ignorància i el menyspreu. De sobte, la hipòtesi de la independència ha esdevingut possible als ulls dels que mai no havien pensat que pogués anar seriosament. El problema, però, és que ara que han despertat no sembla que majoritàriament ho hagin fet amb arguments per intentar seduir i atreure la societat catalana, sinó amb amenaces més o menys velades, apel·lacions a l'ordre constitucional i, sobretot, amb l'estratègia de la por.

No és gaire bona notícia per a la salut i la qualitat del debat que ha de tenir la societat catalana que les veus més fortes en defensa de l' statu quo hagin optat per la por i no per l'argumentació racional. De moment s'han limitat al titular exagerat i cridaner sobre els costos econòmics que tindria la independència i a amenaçar amb l'exclusió de la Unió Europea i tota mena d'espantalls, sovint poc creïbles.

Res que no fos previsible

En tot cas, no és res que no fos previsible. Ara bé, la pregunta rellevant és si funcionarà l'estratègia de la por. Pot haver-hi sectors especialment sensibles a aquesta mena d'amenaces i als quals la incertesa creï dubtes i, finalment, acabin prevalent les pulsions conservadores. Per exemple, alguns sectors vinculats al poder econòmic, així com una part de la població passiva (pensionistes i jubilats, per exemple) poden ser més receptius a aquest discurs. La crisi, en aquest sentit, podria tenir efectes ambivalents: per a una part de la població pot ser un motiu addicional per al conservadorisme i el replegament en l' statu quo , mentre que a una altra la pot portar a voler arriscar davant de l'oportunitat de millora abans de seguir en la pendent descendent dels últims anys. Caldrà analitzar-ho.