Consultant arxius entre bustos de Franco
Tres hores de visita al fons de la Fundació Francisco Franco, digitalitzat amb una subvenció d'Aznar
MadridAl segon toc una veu jove i enèrgica agafa el telèfon. “Està de sort: té lloc demà mateix si vol, acaba de marxar la investigadora que hi havia”. A les 10.30 h soc davant del número 11 de l’avinguda Concha Espina -escriptora falangista de la Generació del 98-, a tocar de l’estadi del Bernabéu. És un edifici dels anys 50 que bé podria ser de la Guàrdia Civil. Algunes banderes espanyoles pengen de les finestres. Ja no em sorprèn. Fa quatre mesos que la rojigualda inunda els carrers de Madrid. Les inicials FNFF en blanc sobre negre a l’intèrfon són l’únic indici que al segon pis hi habita la mare de les fundacions franquistes a Espanya: la Fundación Nacional Francisco Franco.
La porta és oberta i se sent olor de cafè. M’envien a una biblioteca que no deu arribar als deu metres quadrats. La presideix un bust de Franco que podria ser germà del que hi ha de Manuel Fraga Iribarne a les portes de l’hemicicle del Senat. No puc començar sense firmar: està prohibit fer fotos i em comprometo a citar-los i a remetre a la FNFF les conclusions de la meva feina sota còpia del DNI. Dic que soc periodista però no em pregunten pel mitjà. On és l’arxiu físicament? ¿Els 27.357 documents oficials que es van digitalitzar gràcies a la subvenció de 150.000 euros d’Aznar? Millor no fer preguntes.
Es poden consultar les còpies en un ordinador amb Windows 98 sobre una taula metàl·lica que grinyola cada cop que escrius. La cadira està ratada i el parquet del terra apedaçat amb cinta adhesiva. Més de 42 anys després de la mort de Franco, qualsevol historiador, investigador, periodista o familiar de víctima del franquisme que busqui documents de la dictadura ha de seure en aquesta sala, un mausoleu a la vida i obra de Franco. Espanya és l'únic estat d'Europa on això passa, que els papers d'un cap d'estat es trobin en mans privades. A la biblioteca hi ha centenars de llibres sobre el franquisme, i a les sales annexes, on treballen dues secretàries, tres bustos més del caudillo.
Teclejo “separatismo” a la interfície. Surten només una desena de documents. Pel primer balanç, el franquisme estava més preocupat per l’abat de Montserrat que pel PSUC. Em grinyola que costi trobar documents sobre presos polítics: ¿deu ser que els botxins han eliminat les proves incriminatòries? A dia d'avui encara no se sap on són els papers del general Mola o de la conspiració de Franco... Em concentro en un estudi de 27 planes del 1964 del ministeri de Governació franquista sobre “el separatisme català”. La forma de redacció m’és familiar. Reconeixen primer que tenen un problema polític i que s’està pressionant perquè hi hagi concessions, en aquest cas per a un ús públic del català més elevat.
Però la resposta és ferma: “Seria tan ingenu com inútil i contraproduent orientar les nostres concessions polítiques en funció de la pressió que puguin exercir els grups abans mencionats [Església i institucions culturals]. Aquests mai es donarien per satisfets, perquè les seves finalitats estan més enllà del que pot atorgar-se. Per contra, cada concessió seria un nou estímul i un argument més per a la seva propaganda”. L’11 d’octubre, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, demanava a Mariano Rajoy des del Congrés que elaborés un “projecte polític” per “derrotar políticament i ideològicament el nacionalisme”, i va recriminar les “concessions a Pujol, Carod-Rovira i Artur Mas”. El portaveu del PDECat al Congrés, Carles Campuzano, va titllar el discurs de “falangista”. La presidenta del Congrés, Ana Pastor, va fer treure el qualificatiu del diari de sessions.
La firma del rei
Són les 13.30 h, tanco l’arxiu i miro les fotografies de Franco que em presideixen. Just a sobre de l’ordinador hi ha un document ben emmarcat amb la firma del rei Joan Carles I i de destinatari l’abat del Valle de los Caídos. Demana que s’enterri el “ generalísimo ” al presbiteri, entre l’altar major i el cor de la basílica. Recordo l’últim cop que vaig ser al Valle, després de l’1-O. Estava ple. Acabada la missa per la unitat d’Espanya, els escolanets explicaven meravelles de l’internat mentre una desfilada d’homes feia la salutació franquista a la tomba de Franco.
