DRET A DECIDIR L’HORA DE VOTAR
Dossier 10/11/2014

9-N massiu: més crèdit (i més pressió) per a Mas

El president surt reforçat d’una jornada d’impecable afirmació democràtica: la mobilització popular dóna ales als partidaris d’un avançament electoral

5 min
9-N massiu: més crèdit 
 (i més pressió) per a Mas

BarcelonaEns hem afartat de destacar -i de lloar- el caràcter popular del moviment sobiranista català, la seva transversalitat i la seva matriu ciutadana. I sens dubte el que vam viure ahir no s’explica sense la constància i sense la formidable embranzida de l’ANC, Òmnium Cultural i l’independentisme cívic. Però ningú no pot dubtar que el gran triomfador de la jornada d’ahir va ser Artur Mas. El president -i per extensió, el seu govern- és l’autor intel·lectual del nou 9-N, aquesta fórmula inèdita de participació ciutadana que els 2,25 milions llargs de votants han convertit en un èxit sense pal·liatius.

La diada d’ahir va ser un èxit polític (i també logístic, cosa que cal atribuir a la vicepresidenta Joana Ortega i al comportament exemplar dels 40.000 voluntaris). En emprendre aquest camí, Mas va córrer un gran risc, i el va córrer en solitari, després del trencament del bloc sobiranista. Va ser ell qui va decidir acatar la impugnació del Tribunal Constitucional i renunciar al format inicial de la consulta; i com era d’esperar, la seva proposta alternativa no va convèncer ni els partits ni l’ANC. Però el president sabia que els seus companys de viatge no voldrien pagar el preu del trencament, i va decidir tirar pel dret, convençut que el seguirien. L’aposta, al cap i a la fi, li ha sortit bé.

Mas ha fet servir un principi bàsic de les arts marcials: aprofitar la força de l’adversari en benefici propi, per tal de convertir-la en una feblesa. Si el govern espanyol hagués ignorat el procés participatiu, és possible que l’hagués desinflat d’entrada. Però Rajoy ha acabat sent presoner dels seus dubtes: veient que la mobilització popular no remetia, va forçar la impugnació quan era massa tard per impedir posar les urnes. Podria haver ridiculitzat la costellada o bé tallar-la de soca-rel; no ha fet ni una cosa ni l’altra.

Desobediència

Així, el president espanyol s’ha trobat amb una participació massiva -pràcticament homologable a una contesa electoral- i amb un acte implícit de desobediència civil i institucional, la qual cosa és un cop molt dur per al prestigi d’un estat de dret. La irada compareixença del ministre de Justícia, Rafael Catalá, amenaçant amb tota mena de represàlies legals, augura nous episodis de conflicte institucional.

Hi ha qui ha vist en la falta de reacció del govern Rajoy l’expressió d’un pacte tàcit -que haurien teixit de manera discreta Joan Rigol i Pedro Arriola-. Però, si això és cert, ni el govern català ni CDC no s’han privat de treure pit i assumir la responsabilitat de la jornada en primera persona, un gest d’audàcia que Madrid ha interpretat com a arrogància. La Moncloa ha advertit que l’actitud de Mas avui no és bona per a les futures relacions entre Catalunya i el govern de l’Estat.

Evidentment, l’èxit de la jornada no hauria sigut possible sense l’ANC i Òmnium, que s’hi han acabat abocant sense reserves, tot i que Carme Forcadell, fent de portaveu de l’independentisme més apressat, va advertir a Mas que el preu per l’èxit del 9-N és una convocatòria d’eleccions al Parlament “abans de tres mesos”. Mas en cap moment no ha respost l’envit; com sempre, ha fet la seva sense alterar-se. Però mentrestant, ja té a la butxaca l’èxit del 9-N amb els seus dos milions llargs de vots. Tenint en compte que fa només tres mesos CDC semblava tocada i enfonsada pel cas Pujol, la revifalla de Mas és un fenomen molt remarcable.

Eleccions

Com a president, Mas té la prerrogativa de decidir si s’avancen o no les eleccions al Parlament de Catalunya, que no s’escauen fins al 2016. Però encara que avui se senti legítimament reforçat, ha de ser molt conscient de què representa exactament aquesta allau democràtica; si no ho fa, tornarà a caure en l’error del 2012, quan va creure que podria capitalitzar la gran mobilització sobiranista de la Diada (en les eleccions posteriors, CiU va perdre 12 escons, tot i que la majoria sobiranista es va veure reforçada). La demostració d’ahir a Catalunya és un clam democràtic, és a dir, un clam a favor de poder exercir el dret a decidir amb totes les garanties. Si Mas no pensa portar els ciutadans de Catalunya a les urnes, haurà d’esgrimir arguments molt convincents. I només té algunes setmanes de marge per fer-ho.

Efectivament, el 2015 és un any políticament complicat perquè a la primavera hi ha eleccions municipals i autonòmiques, i a la tardor hi ha eleccions generals amb un aire de canvi de règim. Si Mas decidís no convocar eleccions de manera immediata, es veuria abocat a allargar la legislatura fins al 2016, possiblement amb un canvi de socis. En principi, la millor opció per a CDC seria convocar unes eleccions de caràcter plebiscitari, amb una llista de país que aglutinés els partidaris del sí sota el lideratge d’Artur Mas. Però ni ERC, ni ICV ni la CUP no estan d’acord a fer una llista unitària. CDC intenta pressionar els republicans, que encapçalen les enquestes, amb constants apel·lacions patriòtiques (“Junts anem més lluny”, tornava a dir ahir Mas). Mentrestant, per pressionar, els convergents flirtegen amb la idea d’allargar la legislatura; la portaveu de CDC, Mercè Conesa, va recordar fa poc que després d’unes eleccions generals pot haver-hi escenaris més favorables a la resolució del plet català. Però Oriol Junqueras no es deixa impressionar i exigeix, abans de parlar d’aliances, un compromís per proclamar la independència sense cap procés previ de negociació amb l’estat espanyol, un escenari que obre tota mena d’incògnites.

Però la gent que va sortir ahir a votar, ¿vol una independència expres s, o acceptarà que la Generalitat posi sobre la taula una agenda gradualista, condicionada a la situació política espanyola (sempre tan imprevisible)? Perquè aquesta segona hipòtesi es pogués arribar a plantejar, s’hauria de produir una millora en les relacions entre Madrid i Barcelona; una represa del diàleg, en el sentit que sigui. Però el fet que ahir la representació del govern espanyol l’assumís el ministre de Justícia és un mal símptoma: el govern del PP està en un moment d’extrema feblesa i no es pot permetre una humiliació, sobretot si té repercussió internacional.

Els partits

A partir de demà, torna a ser l’hora dels partits. Tant CDC com Unió, com ERC i ICV, porten massa temps mossegant-se la llengua en favor de la unitat d’acció. Les esquerdes en la porcellana fina s’han pogut recompondre per salvar el 9-N, però ara tant Mas com Junqueras s’afanyaran a comparèixer per prendre la iniciativa política. El president parlarà molt d’unitat, i Junqueras parlarà molt d’independència. Dos conceptes que la majoria dels que ahir van votar sí-sí voldrien fer compatibles. Facin o no una llista unitària, el que resultaria difícil de comprendre és que les dues primeres forces del país, tot i compartir l’objectiu final -la independència- no es posessin d’acord almenys en un full de ruta.

stats