Torna la guerra convencional: quines armes estan de moda?

BarcelonaLa invasió russa d’Ucraïna ha posat punt final a la idea, instaurada des del final de la Guerra Freda, que els conflictes armats serien de baixa intensitat. I aquesta idea tindrà repercussions directes en el tipus d’armament pel qual apostaran els exèrcits de cara a possibles conflictes del futur. La guerra orquestrada per Vladímir Putin representa un retorn a les guerres més habituals, en les quals dos o més estats s’enfrontaven en grans fronts –l’operació inicial d’invasió russa cobria un front de més de mil quilòmetres, ara més reduït– i amb grans quantitats d'armament pesant: artilleria, blindats, aviació i suport naval.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, doncs, els conflictes eren d’"alta intensitat, com van ser la Primera i la Segona Guerres Mundials i com hauria sigut una de tercera", explica Pol Molas, president de la Societat d’Estudis Militars (SEM). Amb el final de les tensions entre els Estats Units i la Unió Soviètica i la globalització dels anys 2000, es va produir un “cert optimisme”, ja que el perill imminent de xoc militar entre grans potències es va reduir notablement.

La naturalesa dels conflictes va canviar cap a enfrontaments d’exèrcits regulars contra grups insurgents amb armament molt més lleuger. N’hi ha exemples a dojo: els insurgents iraquians, els talibans afganesos, l’Estat Islàmic, les milícies de Mali i les diferents faccions que s’enfronten a Líbia.

Aquest canvi de paradigma amb el final de la Guerra Freda va provocar que la recerca en armament també evolucionés. Com que “no hi havia urgència” per desenvolupar noves armes que es poguessin introduir a les forces armades ràpidament, molts ministeris de Defensa es van permetre “certs luxes” o apostar per crear armament “excessivament sofisticat”, indica Molas. “Hi havia un punt de fantasia”, conclou.

Un bon exemple és l’F-35, l’avió de combat desenvolupat conjuntament per a les forces aèries, la marina i el cos de marines dels EUA, en servei des del 2015. Pensat per substituir l’F-22, el seu desenvolupament va anar acumulant costos i posteriorment crítiques, ja que no tenia les capacitats que se li suposaven en el moment de dissenyar-se. “No hi va haver necessitat d’eficiència”, diu Molas. De fet, el seu preu continua sent elevat: entre 78 i 101 milions de dòlars per unitat, però hauria acabat sent molt més alt si no hagués sigut per la pressió de l’aleshores secretari de Defensa, James Mattis. 

A més, l'alta efectivitat dels drons també ha posat en dubte el paper dels avions de combat. Per exemple, el dron turc Bayraktar TB2 va ser decisiu en la guerra de l'Alt Karabakh entre Armènia i l'Azerbaidjan el 2020, i el nord-americà Switchblade ha sigut un dels enviaments estrella dels EUA a Ucraïna. A més, els drons de reconeixement permeten obtenir informació al moment de les posicions enemigues, la qual cosa ha augmentat la rapidesa d'acció de l'artilleria.

El futur del tanc

Els lliuraments d’armament dels països occidentals a Ucraïna posen de manifest que les assumpcions de les últimes dècades tenien data de caducitat. La possibilitat de patir guerres convencionals a gran escala, entre forces armades professionals d’estats enfrontats, “no només no ha declinat”, sinó que és més possible que mai, opina Molas. De fet, l’ocupació russa del Donbass el 2014 ja ho va posar de manifest, igual que l’ofensiva sobre Raqqa, a Síria, i Mossul (Iraq) el 2017, amb “consums de munició estratosfèrics”, recorda.

Si les guerres del futur s’han d’assemblar més a la Segona Guerra Mundial que no pas a la d’Afganistan, tot fa pensar que l’ús d’armament pesant serà indispensable. No obstant, la invasió d’Ucraïna ha posat sobre la taula el futur de l’arma pesant per excel·lència: el tanc. 

La doctrina militar russa té una gran dependència del tanc i, de fet, entre els tancs més utilitzats per exèrcits d’arreu del món sovint hi ha models russos i soviètics. Però la capacitat d’aquests blindats es va veure desbordada per l’ús de míssils antitancs portables –com els Javelin nord-americans– per part de les forces ucraïneses. Rússia ha perdut més de 780 tancs des que va entrar a Ucraïna el febrer passat, segons la web neerlandesa Oryx, que registra les pèrdues materials del conflicte.

Això ha portat acadèmics a posar en dubte l’eficàcia del tanc en un moment en què un petit projectil disparat per un soldat sol a centenars de metres de distància pot deixar-lo fora de combat. Tanmateix, altres veus apunten que depèn de l’ús que se’n faci. “El tanc no està mort, però és imprescindible que vagi acompanyat d’armes combinades”, assegura Molas. És a dir, el tanc pot ser útil sempre que tingui i doni suport simultàniament a unitats d’infanteria i artilleria. Una columna de tancs sola per una carretera –una imatge molt freqüent en els primers mesos de la invasió russa d’Ucraïna– és molt vulnerable, però si va escortada per soldats a peu i té suport d’artilleria a mà, gaudeix d’una gran capacitat de combat i protecció.

Un debat similar es produeix amb el portaavions. La manca de grans conflictes posava en entredit la necessitat de vaixells tan costosos i grans, però les tensions entre la Xina i Taiwan han tornat a fer valer aquest tipus de vaixells, en particular per als EUA. Segons el president de la SEM, el “context” de cada país és important: la Xina potser no en necessita tants, però els Estats Units en necessita molts, perquè per a aquest país "qualsevol operació és a ultramar" i "no sempre pot disposar de veïns" que li cedeixin bases aèries.