LA GESTIÓ DE L’ÈXIT

“Els turistes em paguen la hipoteca del pis”

Compartir casa per arribar a final de mes: els amfitrions demanen regularitzar el ‘homesharing’

Quan la Martina -nom fictici- es va separar de la seva parella, una de les primeres conseqüències va ser haver de fer front sola i amb un sou de poc més de mil euros a totes les despeses. Per començar, un lloguer de 850 euros per un pis sense ascensor ni calefacció al barri del Born. “No volia deixar casa meva ni el barri on m’agrada viure”, explica. ¿La solució? Llogar una de les dues habitacions del pis a turistes. “Si comparteixes amb turistes, continues sentint que és casa teva i tu poses les normes, i en una setmana obtens la meitat del lloguer, que és el que et pagaria un company de pis fix”, reconeix.

Situat en un dels carrers més cèntrics del Born, el pis, de sostres alts i terra hidràulic, té molts pretendents. És lluminós i està decorat amb molta cura. En cada racó s’hi intueix la personalitat de la seva inquilina. “Sabia que llogaria fàcilment l’habitació perquè als turistes, sobretot nòrdics, els crida l’atenció aquest estil de pis”, explica. Ja fa tres anys que lloga l’habitació a través de la plataforma Airbnb per 55 euros la nit en temporada baixa i 65 en temporada alta. L’any passat va ingressar 11.387 euros. “Em serveix per pagar el lloguer i les despeses del pis, perquè un sou de 1.100 euros no dona per més”, lamenta. Intenta no llogar més de quinze dies al mes per preservar uns mínims d’intimitat.

El Guillermo -que també prefereix amagar el seu nom real perquè, com la Martina, opera sense llicència d’apartament turístic (un 60% dels pisos oferts a Airbnb no en tenen)- des que es va quedar a l’atur, fa dos anys, comparteix el seu pis de 65 m amb turistes. El que cobra li serveix per pagar “puntualment” el lloguer i les despeses. Ara és autònom i el seu sou oscil·la entre els 1.000 i els 1.600 euros. El lloguer és fix: 800 euros. Però defensa que no ho fa només per diners. Li agrada conviure amb gent de tot el món. “És una activitat que t’enriqueix, coneixes gent, altres realitats, i practiques anglès”, argumenta. Només lloga de Setmana Santa a setembre i obté uns ingressos d’entre 3.500 i 5.000 euros anuals.

Turisme col·laboratiu

La Rosa Maria Sánchez Valls exerceix d’amfitriona -així s’autoanomenen els que practiquen homesharing - des que es va quedar viuda. Amb 63 anys i dues filles emancipades, el pis se li feia gran i la pensió era insuficient per cobrir la hipoteca. I va optar per llogar a turistes dues de les quatre habitacions del seu pis del Fort Pienc. Ha hagut d’actualitzar el seu anglès per rebre turistes dels Estats Units, Rússia, Taiwan i Corea. Li queda un any per acabar de pagar la hipoteca i, tot i que continuarà, abaixarà el ritme. “Em porta feina. Vull per als turistes el mateix que vull per a mi. Netejo i desinfecto a fons abans de cada visita i els faig el llit i el lavabo cada dia”, explica. El Guillermo també inclou en el preu esmorzar self-service. Els ingressos oscil·len en funció de la temporada i dels esdeveniments culturals de la ciutat. Els mesos “fluixos”, de Nadal al març, la Rosa Maria ingressa 800 euros, i a l’estiu o coincidint amb el Sònar i el Primavera Sound, pot arribar als 1.300 euros. “Els turistes són la meva taula de salvació per poder viure, pagar la hipoteca, el telèfon, la llum i el gas”, reconeix. La Rosa Maria, que també és portaveu de l’Associació Veïns i Amfitrions de Barcelona (ViA), declara aquests ingressos però reclama poder-ho fer en concepte d’economia col·laborativa.

Ella, com molts altres amfitrions, vol que la seva activitat es reguli i vol desmarcar-se dels apartaments turístics il·legals. “M’agradaria poder fer-ho de manera legal i transparent, poder declarar els ingressos i estar tranquil·la”, assegura la Martina, que s’ha trobat amb algun inspector a l’edifici, tot i que no ha tingut mai cap queixa dels veïns. És més, a vegades l’han ajudat a rebre turistes. Això sí, selecciona molt bé qui fica a dins de casa i es responsabilitza del que puguin fer. “Han de tenir clar que s’allotgen a casa d’una altra persona”, diu. “Entenc que hi hagi gent enfadada amb Airbnb, perquè hi ha pisos turístics que són una molèstia per als veïns, però hem pagat justos per pecadors”, afegeix.

El Guillermo relloga fins i tot amb coneixement del propietari. “El meu no és un pis turístic. Jo convido a casa meva a qui vull, no marxo del pis. Sempre hi soc i controlo què passa a dins”. Com que conviuen amb els hostes, al·leguen que, a diferència del que passa quan es lloguen pisos sencers a turistes, ells vetllen perquè es compleixin les normes bàsiques de convivència.

Els habitatges d’ús turístic (HUT) són aquells que el propietari lloga per un període màxim de 31 dies, dues o més vegades a l’any. I han de tenir llicència de l’Ajuntament per dur a terme l’activitat turística. La Rosa Maria recorda que llogar habitacions per dies a canvi d’una compensació econòmica és una pràctica molt antiga i demana que la llei de turisme que prepara la Generalitat els distingeixi dels pisos turístics: “No ens poden posar al mateix sac perquè no som professionals. Som a casa nostra i compartim espais infrautilitzats per pagar les despeses”. El perfil d’amfitrions és variat. Des de pensionistes, estudiants i aturats que han trobat una ajuda per arribar a final de mes fins a persones soles que volen companyia. “La gran majoria ho fa per necessitats econòmiques”, admet la Rosa Maria.

Els turistes volen sentir-se veïns

Pablo Díaz, professor del departament d’economia de la UOC, destaca que “el homesharing ha monopolitzat altres xarxes més altruistes, com el coachsurfing, en què no hi havia intercanvi econòmic”. “S’ha donat la tempesta perfecta perquè qui té una habitació de més aprofiti l’oportunitat per obtenir uns ingressos”, diu.

Els hàbits dels viatgers han canviat. Els turistes no valoren només el preu. Volen sentir-se barcelonins per uns dies i conviure amb el seu amfitrió els sembla una experiència menys impersonal que allotjar-se en un hotel. “Els recomano els meus restaurants preferits i llocs per visitar. Intento que se sentin com a casa. I amb alguns hem acabat obrint una ampolla de vi o intercanviant telèfons”, explica la Martina. També hi ha hagut males experiències, sobretot per temes d’higiene.

Però la Martina i el Guillermo, que viuen al Born, també pateixen els efectes col·laterals del turisme. “A l’estiu és dur i et venen ganes de marxar perquè hi ha molt de soroll i no descanses. Pràcticament només sents parlar en anglès, al carrer”, diu la Martina, que també es queixa de com ha canviat el teixit comercial del barri. És un peix que es mossega la cua. El barri s’ha gentrificat -el turisme hi ha contribuït- i els veïns, per no marxar, obren als turistes les portes de casa seva.

Més continguts de

El + vist

El + comentat