LES CARES DEL PRECARIAT: TREBALLADORS DE LA DEPENDÈNCIA

Cuidar la gent gran, descuidar drets laborals

La falta de recursos i un conveni precari dificulten la feina dels treballadors de la dependència

Espanya és el segon país del món amb una esperança de vida més alta, tan sols superat pel Japó. La millora en la qualitat de vida ha impulsat l’envelliment de la població, però la crisi econòmica ha retallat les partides que anaven destinades a cuidar la gent gran. Com a conseqüència, les llistes d’espera per accedir a una plaça pública dins d’una residència s’han anat allargant amb el pas dels anys. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, els avis de la capital catalana han d’esperar una mitjana de 30 mesos per obtenir una plaça. I a l’altra banda hi ha els treballadors del sector: segons dades de la Unió General de Treballadors (UGT), el sindicat agrupa al voltant de 40.000 empleats a Catalunya. Treballen sota un conveni que qualifiquen de “precari” i tenen unes condicions de treball que no han parat de retrocedir.

A l’hora d’identificar el principal problema que pateixen els empleats de la dependència no hi ha color: “El pitjor és la jornada laboral”, comenten els testimonis entrevistats per aquest mitjà. “La majoria dels convenis col·lectius fixen que es treballin entre 1.704 i 1.720 hores anuals, mentre que al nostre en demanen 1.792”, explica Javier Moreno, secretari de serveis socials i igualtat d’UGT i treballador del sector. Aquesta diferència d’hores es tradueix en una jornada laboral molt més intensiva. Clara García, treballadora de la Fundació Pere Mata i amb 18 anys d’experiència com a cuidadora, narra la rutina que segueixen molts companys de professió. “Les jornades laborals són de 7,5 hores diàries, i això t’obliga a treballar al voltant de 25 dies al mes per complir amb el conveni”, assegura. A banda, “es poden fer tan sols 15 minuts de descans i només quan un fa sis hores seguides que està treballant”, es queixa.

La falta de recursos és també una de les altres grans preocupacions dins les residències. De fet, des de la mateixa UGT apunten que caldrien “300 milions d’euros a Espanya per dignificar el sector”. La solució, segons el sindicat, passaria per revisar les tarifes que paguen actualment els usuaris per tal de “millorar les condicions dels treballadors” i també “sufragar el dèficit de les institucions”.

Una ràtio excessiva

Segons les recomanacions dels sindicats, cada treballador hauria de tenir entre sis i set persones a càrrec seu per donar un bon servei, mentre que l’administració fixa aquesta xifra en deu. No obstant això, “no hi ha cap centre que ho compleixi”, assenyala Moreno. “Les ràtios acostumen a ser d’un treballador per cada 14 residents”, detalla García, que afegeix que s’han arribat a donar casos en què un cuidador era responsable “de 30 persones”.

Aquest fet es tradueix en un servei de menys qualitat que afecta tant l’empleat com la mateixa gent gran. Per poder tenir cura de tothom de la millor manera, “s’haurien de poder dedicar un mínim de 20 minuts” per despertar, vestir i portar al menjador els avis, considera García. En cas que també se’ls hagi de dutxar, “el temps hauria de ser de 30 minuts”, diu, però actualment només “es disposa de deu minuts” si es volen complir els temps.

La falta de personal, però, sovint deixa imatges de persones que no són ateses. “Si vas de bòlit i no tens temps, despertes les persones al segon torn o bé es queden al llit”, comenta García. La situació, a més, s’agreuja els caps de setmana. Mercedes Candel, treballadora de la fundació privada Bellaterra i vinculada al sector des de fa 22 anys, apunta que els dissabtes i diumenges el personal d’administració i neteja fa festa i els cuidadors “s’han de fer càrrec de tot, fins i tot de fer els llits”.

A banda, la càrrega de treball a la qual estan sotmesos els cuidadors també repercuteix en la seva salut. Candel, en el seu cas, explica com ha patit “fascitis plantar i diverses hèrnies discals”, i la situació de García és similar: “Jo no he anat mai al metge, però em fa mal tot”, diu. A més a més, el baix salari i les càrregues familiars de molts treballadors no els permeten agafar-se una baixa. “No hi ha malalties professionals reconegudes ni cap complement per baixa; moltes vegades la gent arriba al centre pràcticament arrossegant-se”, diu Moreno.

Candel recorda que per una baixa de 15 dies li van prendre “300 euros de salari”. Tal com expliquen els tres testimonis, el sou mensual al sector “no sobrepassa els 1.000 euros”.

Més continguts de