CRÒNICA

Des del metro

Un viatge estranyíssim, res ha anat com m’esperava. He sortit de casa amb por, gairebé amb pànic. Fills com som de la pressa i de l’anticipació, m’imaginava Tòquio en hora punta, treballadors amb gorra i xiulet encabint sense escrúpols oficinistes perfumats convertits en ovelles suades i indolents en un vagó de càrrega. Anant cap al Mobile en metro en dia de vaga pensava, burro, t’has deixat una ampolla d’aigua per si et deshidrates, per si tens un desmai causat per una aixella massa propera. I treu-te la bufanda que hi farà molta calor, i fes uns estiraments que el viatge serà llarg. Però la por, em deia ma mare, s’evapora amb el coneixement i abans de ficar la targeta a la màquina he començat a preguntar als altres usuaris com s’havien preparat el viatge. Ave TMB, 'morituri te salutant'.

On era tota la gentada que m’imaginava? On eren les hordes de treballadors enfurismats i apressats a punt de cremar-ho tot? És probable que estiguessin enfadats en un altre lloc, dins del cotxe en una Ronda col·lapsada

La Marta m’ha explicat que s’ha llevat una hora i mitja abans per no arribar tard, el Ferran que havia trucat a la dona abans de comprar el bitllet per si no els tornava a veure mai més, i ha rigut com dient que feia broma però estava intranquil com jo. He baixat les primeres escales, les segones, i quan finalment he arribat a l’andana tot s’ha girat. Hi havia molt poca gent. Homes llegint, dones amb l’ordinador a la falda avançant feina, ningú no corria per agafar el metro, ja feien tard. "Per què preocupar-se?", m’ha dit la Mika, “És dilluns i hi ha vaga, només pots esperar i somriure”. I la por s’ha esvaït, ha desaparegut. Quan no hi ha remei, acaba el dolor, li diu el Dux al Brabantio d’Otel·lo. Lamentar una desgràcia quan aquesta és inevitable és la millor manera d’atraure una nova desgràcia, insisteix. Només cal esperar i no desesperar. I allà érem tots, estranyats de ser tan pocs, anant a la feina o al Mobile o on sigui, amb resignació i calma. I allà hi era també Gabriel Rufián, que anava a la seu d’Esquerra amb una ampolla d’aigua gran que m’ha dit que sempre duia però que jo he cregut que ha agafat perquè s’ha llevat amb la mateixa inquietud que jo però essent més calculador que un servidor.

On era tota la gentada que m’imaginava? On eren les hordes de treballadors enfurismats i apressats a punt de cremar-ho tot? És probable que estiguessin enfadats en un altre lloc, dins del cotxe en una Ronda col·lapsada o nas contra aixella en un autobús infestat d’exiliats habituals del metro. En l’era de la informació mòbil, instantània i desmesurada el pànic s’ha estès sobre manera i la gent ha evitat l’infern del metro i ha caigut en purgatoris alternatius. La informació treu les pors, mare, però la sobreinformació provoca caos inesperats. Els usuaris del Mobile han pujat sobretot a les últimes parades, deuen tenir hotels a prop de plaça Espanya. Hem entrat als Ferrocarrils, hem arribat al Mobile a poc a poc i hi hem entrat a veure com de ràpid aniria tot a partir d’ara. Un viatge estrany, tot al revés.

Més continguts de