L’irlandès Donohoe pren la presidència de l'Eurogrup a Calviño

La família conservadora suma aquest càrrec a la presidència de la Comissió i del Banc Central 

Espanya s'ha tornat a quedar sense la presidència de l'Eurogrup. El ministre de finances irlandès, el conservador Paschal Donohoe, ha aconseguit aquest dijous els vots necessaris entre els seus dinou homòlegs de l'Eurozona per succeir Mário Centeno. La vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, partia com una de les favorites en la cursa, amb el suport de pesos pesants com Alemanya i França, però finalment la suma l'han acabat aconseguint els països conservadors i el bloc del Benelux –Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, que tot i tenir governs liberals han preferit secundar l'irlandès en una votació ajustada que ha necessitat una segona ronda. El luxemburguès Pierre Gramegna s'ha retirat després de la primera votació. 

I l’últim assalt d’aquesta votació va escenificar l’actual divisió europea, amb un duel entre una representant del sud, d’un govern socialista i d’un país gran contra un conservador del nord i d’un país petit. A més, amb la derrota de Calviño es perdia la possibilitat de tenir la primera presidenta d’un ’Eurogrup, en què és l’única dona.

I amb la victòria de Donohoe, en canvi, pivota l’equilibri de poders polític i geogràfic a les institucions europees. Mário Centeno formava part d’un govern socialista i del sud europeu, com Calviño, tot el contrari que Donohoe. Els socialistes es queden només amb la presidència del Parlament Europeu (que a més compartiran amb el PPE) i s’amplia encara més la representativitat i influència de la família conservadora. Una conservadora alemanya (Ursula von der Leyen) presideix la Comissió Europea i una conservadora francesa (Christine Lagarde) presideix el Banc Central Europeu. El Consell Europeu el presideix un liberal (Charles Michel).

L'irlandès passa, doncs, a presidir una de les estructures de les institucions europees que més pes va tenir en l'última crisi econòmica i que ara pot tenir un paper també clau en la gestió econòmica de la pandèmia del coronavirus a la qual la Unió Europea haurà de fer front. Hi ha un fons de recuperació per discutir i detallar, programes de reformes per presentar i condicions per complir en un debat en què Espanya és de l'equip dels més necessitats de consens i solidaritat europea perquè arribin els fons comunitaris. Però Donohoe ha guanyat gràcies al suport dels principals opositors a les reclamacions del sud en aquest paquet de recuperació i aquí és on cal emmarcar la breu piulada de Calviño reconeixent la derrota: “Espero poder treballar junts per assegurar una recuperació robusta que no deixi ningú enrere”. 

Malgrat que ahir Donohoe va prometre representar els interessos de tots els ministres i “seguir el camí creador de consens marcat per Centeno”, el temor que el resultat de la votació de l’Eurogrup anticipi el de la cimera que ha de pactar el pla de recuperació del 17 i 18 de juliol es fa pal·lès en la piulada de la vicepresidenta espanyola.

L'Eurogrup: un organisme informal amb poca transparència i molt poder

Votació secreta

La votació va ser un procés secret i telemàtic. En cap moment es van fer públics els vots de cada país, en una mostra més de la falta de transparència d’aquest òrgan, perquè només dos funcionaris del Consell Europeu van controlar la votació. El vot de cada ministre té el mateix valor i, per tant, malgrat el simbolisme i el pes polític del suport de París i Berlín a Espanya, era indispensable aconseguir deu dels dinou vots per arribar a la majoria simple.

Presidir l’Eurogrup no implica deixar el càrrec de ministre d’economia, que, de fet, és condició indispensable per ocupar-lo. Es tracta d’una tasca afegida que requereix neutralitat i que implica ordenar el joc dins l’Eurogrup. És a dir, marcar agenda, establir prioritats, buscar consensos, desencallar debats... Més enllà d’això, no hi ha cap implicació a nivell executiu ni cap funció oficial a la pràctica, però la imatge, el pes polític i estratègic del càrrec és innegable i, de moment, Espanya tampoc ho ha aconseguitdesprés d’intentar-ho el 2015 amb Luis de Guindos i malgrat tenir el suport dels grans d’Europa.

Retornar a l'estabilitat fiscal

Més enllà de la votació de la presidència, la situació econòmica europea és prou complicada com perquè els ministres de finances hagin hagut de discutir aquest dijous sobre les noves i encara més descoratjadores previsions econòmiques de la Comissió Europea, que augura un caiguda per al PIB de l'eurozona superior al 8% aquest any, que provocarà encara més desigualtats entre els diferents països europeus. Per mitigar-ho, els governs estan rescatant les seves empreses i els seus ciutadans amb un fort augment de la despesa pública avalat per Brussel·les, que va suspendre les normes fiscals. Els ministres de Finances també han escoltat i debatut la proposta del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (Mede) d'anar pensant en com i quan retornar a l'estabilitat (és a dir, a reactivar les normes) a partir del 2022. Una de les claus dels pròxims mesos serà decidir si reformar o no els límits del 3% de dèficit públic i del 60% de l'endeutament, tenint en compte que la revisió ja està en marxa i que són cada vegada més les veus que reclamen reenfocar-les.