La banca a Espanya: de l'opa hostil del Bilbao a un Banesto independent
El sector va viure la darrera oferta de compra sense acord, com la del BBVA al Sabadell, del 1987, i una unió sense fusió, liderada pel Santander el 1994
BarcelonaSi tira endavant, la del BBVA sobre el Banc Sabadell no serà només la integració bancària més gran a Espanya després de l'absorció de Bankia per CaixaBank el 2021, sinó la primera opa hostil del segle en un sector en què les concentracions acostumen a ser pactades i amb el suport del govern i el Banc d'Espanya. El darrer precedent d'opa hostil va ser la de l'antic Banc de Bilbao (avui BBVA) a Banesto el 1987, que no va prosperar.
En el procés de consolidació viscut des de l'entrada d'Espanya a l'antiga Comunitat Econòmica Europea el 1986, hi ha també un precedent de compra sense fusió, com la condició imposada pel govern espanyol al BBVA durant un mínim de tres anys. El Santander ho va fer amb Banesto durant gairebé 20 anys, quan el que acostuma a passar és que, de manera immediata, desaparegui la marca absorbida.
Amb la pressió de guanyar competitivitat el 1987, el president del Banc de Bilbao, un dels que aleshores formaven part de l'anomenat club dels set grans, José Ángel Sánchez Asiaín, va provocar un terratrèmol al plàcid panorama que fins aleshores vivia la banca espanyola en llançar una oferta sobre el Banesto. La quarta entitat (Bilbao) intentava prendre el control de la segona (Banesto). Aquesta ofensiva tenia l'aval del Banc d'Espanya, al capdavant del qual hi havia Mariano Rubio, i del govern socialista de Felipe González, que tenia com a ministre d'Economia Carlos Solchaga. La idea essencial era millorar la gestió de Banesto, dominada per les elits econòmiques encapçalades per Pablo Garnica, que es defensaven amb dents i ungles. L'oferta del Banc de Bilbao als accionistes de Banesto, basada en bescanvi de títols, suposava una prima del 40%.
En plena batalla, José María López de Letona va dimitir per sorpresa com a vicepresident i conseller delegat de Banesto. Però al cap de dos dies va irrompre a l'escenari Mario Conde, un advocat emergent de l'Estat que havia aterrat al banc dos mesos abans després de comprar un paquet majoritari d'accions amb Juan Abelló gràcies a la venda d'antibiòtics a la italiana Montedison, i es va convertir en vicepresident. El 29 de novembre, el Bilbao, després de fracassar en les negociacions, va llançar la seva opa per atraure els accionistes. L'endemà, Conde va passar a ser president de Banesto, amb l'objectiu de frenar l'operació. I va aconseguir-ho: el 5 de desembre, a una setmana de llançar l'opa, el Bilbao va desistir. A partir d'aquí va començar una etapa daurada per Mario Conde al capdavant de Banesto, que va finalitzar abruptament amb una de les més grans intervencions bancàries a Espanya, el desembre del 1993.
A més de l'oposició de la direcció del Banesto, l'operació del Bilbao va topar també amb el rebuig de la Junta Sindical de la Borsa de Madrid. I a més, el Bilbao no tenia a les seves mans un paquet d'accions important de Banesto, la qual cosa l'hauria ajudat a tirar l'operació endavant. Però, en tot cas, un cop abandonat l'intent, el Bilbao no va parar en el seu objectiu de fer-se més gran i l'any següent, el 1988, va pactar la fusió amb l'antic Banc Biscaia, aleshores presidit per Pedro Toledo. El panorama ja no era tan plàcid perquè el 1989, el Santander, que aleshores era el més petit dels grans, va trencar l'statu quo de la mà del seu president Emilio Botín en llançar l'anomenat supercompte, que introduïa la veritable competència al sector.
El Banesto, per la seva banda, va acabar en mans del Fons de Garantia de Dipòsits el 1993 amb un forat patrimonial de més de 3.600 milions d'euros i amb Mario Conde a la presó. Finalment, va passar a ser propietat del Santander, que hi va posar al capdavant Alfredo Sáenz, vicepresident de l'aleshores BBV i responsable del salvament de Banca Catalana, que el 1984 va passar en mans de l'antic Banc Biscaia. Va mantenir l'autonomia de marca i gestió de Banesto fins al 2012, divuit anys després de tenir la major part del capital, mentre que el mercat encara estava bastant més fragmentat que avui.
La crisi financera que va esclatar el 2008 va esborrar del mapa del sector financer les deu caixes d'estalvis que hi havia a Catalunya a més de la resta d'Espanya, amb l'excepció de les de Pollença i Ontinyent. Unes es van reconvertir en fundacions i d'altres van ser engolides per bancs. El BBVA en va integrar sis a Catalunya. Per una banda, les que formaven Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu), i per l'altra, les de Catalunya Caixa (Catalunya, Manresa i Tarragona). Les altres quatre caixes van quedar absorbides per CaixaBank (Caixa Girona, Laietana, que provenia de Bankia, Penedès i Sabadell, tot i que aquesta última es va quedar la xarxa d'oficines a Catalunya).
Després d'aquesta etapa, la integració de més dimensió viscuda en el que portem de segle, també amistosa, es va produir fa quatre anys. El 2021, amb pressa per evitar la desfeta de Bankia, es va tancar l'operació amb la qual l'antiga caixa d'estalvis, reconvertida en fundació i propietària d'una societat, Criteria, que compta amb la principal cartera de participacions empresarials d'Espanya, va liderar l'absorció de l'entitat sorgida de l'antiga Caja Madrid a través de la seva participada CaixaBank.
Des dels anys 80 del segle passat, el sector ha passat de set grans grups (Bilbao, Biscaia, Hispanoamericà, Central, Banesto, Santander i Popular) a quatre, amb algun convidat nou, com CaixaBank, als quals se sumen Santander, BBVA i el Sabadell. L'Hispano, que anteriorment s'havia fusionat amb el Central, van passar a l'òrbita del Santander el 1999, que també es va quedar el Popular el 2017; mentre que el BBVA va integrar el grup públic Argentaria (la A del logotip) el 1999. Sempre amb operacions amistoses.