La banca, indispensable i fràgil
Malgrat que les crisis bancàries generen recessions econòmiques profundes, el seu estudi no formava part del mainstream de l’anàlisi macroeconòmica. La crisi financera global del període 2007-2009 va ser un crit d’alerta a l’acadèmia per incentivar l’estudi dels bancs. Abans del 2009 hi havia treballs molt bons, però era difícil publicar una recerca sobre banca en una revista generalista de primer nivell. Això va canviar després de la crisi i el Nobel d’economia d’aquest any n’és un exemple.
Es dona a Ben Bernanke per haver explicat com la crisi bancària dels anys trenta va restringir el crèdit a les empreses petites, a grangers i a famílies i va agreujar i fer més duradora la recessió. També es premia Douglas Diamond per haver descrit la funció de transformació dels bancs proporcionant liquiditat als dipositants alhora que ofereixen préstecs a projectes a llarg termini en un treball amb Philip Dyvbig, i per deixar clara la seva funció com a avaluadors i supervisors del crèdit.
La qüestió és que la funció de transformació dels bancs els fa fràgils, perquè poden sucumbir a una crisi de confiança. Per evitar-les, els autors proposen o bé que els dipòsits estiguin assegurats per un fons o bé que el banc central prometi donar liquidat al banc que ho necessiti. Ara bé, aquestes mesures poden induir els bancs a prendre massa risc i, per tant, es fa necessària la regulació, per exemple imposant mínims en les ràtios de capital i liquiditat de les entitats. Les teories de Diamond i Dyvbig han estat perfilades més recentment per altres investigadors per adequar-les a l’evidència empírica i perquè es puguin aplicar a altres tipus de crisis com la del deute i la de l’euro.
