MACROECONOMIA

La crisi ‘indetectable’ que s’acosta

L’exgovernador del Banc d’Anglaterra alerta que l’aparell teòric per predir noves crisis no serveix

Cinc anys abans que la crisi del 2008 posés el sistema financer global de cap per avall, el nord-americà Robert Lucas, premi Nobel del 1995, va declarar que “el problema central de la prevenció de les depressions s’ha solucionat, i s’ha resolt durant moltes dècades”. El prestigiós economista de la Universitat de Chicago no es va trobar sol a l’hora de fer tota mena de profecies. Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal nord-americana (Fed), o el seu successor, Ben Bernanke, fins pràcticament mitja hora abans que Lehman Brothers se n’anés en orris i les fitxes de dominó comencessin a caure sense remei van insistir que no hi havia motiu d’alarma.

Però els economistes són tossuts i no en van tenir prou d’haver errat en la previsió d’una crisi: també van demostrar manca d’olfacte a l’hora de veure les conseqüències que tindria i en quines condicions se’n sortiria. Des del desembre del 2008, Mervyn King, llavors governador del Banc d’Anglaterra, apuntava que després del sotrac hi hauria un creixement salarial que no hem vist mai. Greenspan, al seu torn, va predir una inflació de dos dígits. Tanmateix, onze anys després la inflació dels Estats Units es manté obstinadament per sota de l’objectiu del 2%. El febrer d’aquest any, Jerome Powell, l’actual president de la Fed, va assegurar que era un “trencaclosques” esbrinar per què els sous encara no havien pujat.

Futur preocupant

L’últim gran nom de l’economia mundial que s’ha apuntat a les prediccions, com ja havia fet anteriorment, i que ha fet un nou crit d’alarma sobre la salut de l’economia global, ha sigut l’esmentat exgovernador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King.

La setmana passada, en una conferència al Fons Monetari Internacional (FMI) a Washington durant la reunió anual de la institució -una contribució d’ordre molt teòric-, Mervyn King va assegurar que el món està evolucionant cap a una nova crisi econòmica i financera de conseqüències devastadores per al sistema democràtic de mercat. En part, va dir King, per la resistència dels economistes a desenvolupar un nou pensament intel·lectual a l’hora d’analitzar l’economia i llegir les dades que hi ha damunt la taula.

“No hi ha hagut cap qüestionament fonamental de les idees que van provocar la crisi de fa una dècada -va dir-. Una altra crisi econòmica i financera seria devastadora per a la legitimitat d’un sistema de mercat democràtic”. I afegia: “Seguint la nova ortodòxia de la política monetària [el quantitative easing, la injecció electrònica de diner en el sistema amb la compra de quantitats predeterminades d’obligacions governamentals o altres actius financers], i fent veure que hem convertit en segur el sistema bancari, ens dirigim cap a una nova crisi”.

Després de la Gran Depressió de la dècada dels 1930 del segle XX, hi va haver un nou canvi de pensament intel·lectual, va recordar King. Just el que no hi ha hagut ara. “Ningú no pot dubtar que vivim un període de crisi política, però no hi ha hagut cap manera de posar en dubte les idees bàsiques que fonamenten la política econòmica [actual]”.

L’exgovernador del Banc d’Anglaterra també va assegurar que el clima econòmic i polític poques vegades havia estat tan convuls. Va esmentar la guerra comercial EUA-Xina, els disturbis a Hong Kong, problemes en països emergents clau com l’Argentina i Turquia, les tensions creixents entre França i Alemanya sobre la futura direcció de l’euro, el Brexit o les tensions polítiques als Estats Units, en un moment en què la voluntat de la Casa Blanca de fer de policia mundial ha desaparegut. Tot plegat són factors que afegeixen complexitat al paisatge.

D’acord amb el judici de King, l’economia mundial es troba enmig d’una trampa de “baix creixement”, en què la recuperació de la caiguda del 2008-09 ha estat molt més feble que la de després de la Gran Depressió. El que l’exsecretari del Tresor dels Estats Units, Larry Summers, va qualificar el 2013 d’“estancament secular”, és a dir, un període permanent de baix creixement en què el recurs de mantenir els tipus d’interès ultrabaixos no és efectiu. “La saviesa convencional atribueix l’estancament en bona part als factors de l’oferta, ja que sembla que s’ha reduït la taxa de creixement subjacent de la productivitat. Però les dades només es poden interpretar dins d’una teoria o model. I és sorprenent que hi hagi tanta resistència a la hipòtesi que els Estats Units i en general tota l’economia pateixen un estancament secular per un problema de demanda”, deia King.

A parer seu cal, doncs, un rearmament teòric de l’economia i un intercanvi amb la política per fer front a una futura crisi. Però quines són les idees més adequades?

Una solució és la que ha proposat David Blanchflower, membre del Comitè de Política Monetària del Banc d’Anglaterra el 2008, en el seu recent llibre Not working: Where have all the good jobs gone? Bàsicament sosté la mateixa idea que King va exposar a l’FMI la setmana passada. Els models teòrics utilitzats fins ara ja no funcionen. Però aporta una solució ben diferent, el que anomena “economia de proximitat”. És a dir, oblidar-se de models envellits i convidar els economistes a trepitjar el món real, que no és exactament la projecció de les seves teories matemàtiques. Si ho haguessin fet, les polítiques anomenades “d’austeritat expansiva” posteriors a la crisi del 2008 no haurien tingut tants seguidors ni efectes nocius, apunta Blanchflower.

Més continguts de