“El deute europeu dilueix el risc que s’enfonsi l’euro”

Ariño, professor de l’Iese, creu que es podrà sortir ràpid de la crisi

Abans d’aquesta setmana, Miguel Ángel Ariño, doctor en ciències matemàtiques per la Universitat de Barcelona i director del departament d’anàlisi de decisions de l’Iese, identificava un risc real de trencament de l’euro. “Quan es va idear l’euro, els països que havien d’acollir-lo havien de convergir a nivell econòmic, assemblar-se. Però han passat més de 20 anys i una crisi, alguns s’han engreixat, d’altres s’han aprimat i tots continuen portant la mateixa samarreta”, reflexiona en una conversa per videoconferència amb aquest diari.

Dins la bombolla de Brussel·les, una de les màximes preocupacions en la gestió d’aquesta pandèmia en l’àmbit econòmic és com aconseguir que aquestes diferències no s’accentuïn encara més per no trencar la samarreta, perquè, per sortir-ne, la mateixa Comissió Europa que el 2012 demanava retallades ara recepta despesa. Això implica més endeutament per a tothom, però, com explica Ariño fent el símil de la samarreta, alguns encara no havien aconseguit baixar de pes en termes d’endeutament públic. És per això que aquest professor, amb una visió més matemàtica que política, identificava un risc real que aquesta crisi acabés provocant el trencament de l’euro, que molts consideren que es va evitar pels pèls en la crisi financera: “Podria passar de tres maneres. O bé que un dels països forts de la UE decideixi marxar perquè no està disposat a continuar arrossegant la resta, o que un dels febles fos directament expulsat de la moneda comuna o, fins i tot, que hi acabi havent dos tipus d’euro, un per als més sans i un per als més dèbils”.

El deute europeu

Ariño insisteix que aquest mal auguri és només la verbalització d’un risc real i no una predicció, però també admet que si els últims anuncis vinguts des de Brussel·les es materialitzen, aquest risc es redueix considerablement: “Que hi hagi deute europeu dilueix molt el risc que s’enfonsi l’euro”, diu amb convenciment. Que la unió econòmica i monetària estava encara inacabada és també una altra de les grans discussions dins el perímetre burocràtic, polític i intel·lectual de Brussel·les. Les diferències entre estats (principalment nord-sud, austeritat-cohesió) han impedit que fins ara hi hagi un pressupost comunitari de la zona euro, pressupostos europeus, deute europeu o, fins i tot, un ministre de Finances de l’euro.

Però també és comuna la dita a la capital belga de les institucions que la Unió Europea es va construint a cop de crisis, i si en l’anterior es va crear ràpidament el fons europeu de rescat (Mede) i es va obrir el meló per a un fons de garantia de dipòsits i la discussió sobre el pressupost europeu, aquesta vegada el deute europeu està més a prop de ser realitat. Per això, Ariño ha canviat la seva percepció i creu que el risc s’ha reduït. “Si ja no és només Espanya o Grècia qui ha de tornar el deute sinó que és Europa qui s’endeuta i Europa qui torna els diners, significa que volem que hi hagi una Unió Europea. Per què la volem si cadascú ha de mirar per ell?”, reflexiona.

La sortida de la crisi

Ariño creu que els senyals són bons i espera que la divisió entre nord i sud no dispari els riscos en aquest sentit. Aquest professor de l’Iese és l’ideòleg de l’índex d’incertesa que elabora aquesta universitat i que ara mateix toca màxims històrics. Tot i això, identifica senyals de descens aquest maig i s’aventura a afirmar que hi ha possibilitats que la sortida d’aquesta crisi sigui ràpida si les empreses es poden posar en marxa. “Si les empreses poden tornar a la feina i l’aturada econòmica no s’allarga hi ha possibilitats de sortir-ne ràpidament i recuperar-se”, conclou.

Després del 2008, Ariño confessa no haver imaginat que la pròxima crisi seria fruit d’una pandèmia mundial, però sí que “tenia clar que aquesta crisi seria molt més profunda que l’anterior”. Ho argumenta pel nivell de globalització i interconnexió de les economies d’arreu. “A la crisi anterior van caure Europa i els Estats Units, aquesta vegada ha caigut Orient i Occident, ningú ha quedat dret, la interconnexió ho feia inevitable”, explica. Sobre aquesta qüestió, són diversos els acadèmics que auguren una “desglobalització” que Ariño, en canvi, no comparteix. Creu que la interdependència ja és irreversible i que un cop es recuperi l’economia “tothom voldrà tornar al d’abans”.