Miguel Golmayo: "Cap font d’energia desapareixerà, això és una utopia"

MadridMiguel Golmayo (Ferrol, Galícia, 1961) és expert en energia, conseller de Defensa de la Representació Permanent d'Espanya a l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i militar a la reserva. Fa anys que segueix el rastre dels hidrocarburs en les decisions polítiques i econòmiques que han marcat alguns dels moments claus de la història. Ara publica La sangre que mueve el mundo. Geopolítica del petróleo y del gas (Ariel, 2023), on aprofundeix en alguns d'aquests moments i arriba fins a l'actualitat, amb la guerra a Ucraïna.

Publica aquest llibre enmig de dues guerres, a Ucraïna i a Palestina. Tots dos conflictes tenen un component energètic.

— Sempre hi ha un factor energètic, però en el cas de la guerra entre Israel i Palestina ara no és transcendent. En el cas d'Ucraïna sí i ho demostren l'explosió als gasoductes Nord Stream 1 i Nord Stream 2 o les restriccions de gas i petroli de Rússia a Europa.

¿Fins on s'ha arribat per protegir el poder que un Estat té sobre els hidrocarburs?

— Per a mi hi ha un exemple clar, i és el de la nacionalització del petroli a l'Iran l'any 1951. Inclús els tribunals han acabat donant la raó a l'Iran després del moviment britànic i nord-americà per derrocar el govern iranià i no perdre el control sobre els hidrocarburs. És un exemple sagnant de fins on es pot arribar per controlar els hidrocarburs d'una zona.

Europa renega de no haver reaccionat abans davant la dependència energètica, sobretot de Rússia. ¿Hi havia marge?

— És més complicat que resumir-ho dient que ho hem fet malament els últims deu anys. La crisi [del petroli] de 1973 va donar el tret de sortida a la construcció de les centrals nuclears a Europa. Es va decidir en un marge de 10 anys construir 200 centrals. Per què? Perquè Europa era conscient que tenia una dependència dels hidrocarburs però no en disposava. Des d'aleshores ha estat batallant per trobar diferents fonts d’energia, però hi ha molts interessos. Al llibre parlo de la Desunió Europea, perquè s'han prioritzat les necessitats nacionals, dels països, per sobre de les europees. Ara bé, en el cas de Rússia ha estat una mútua dependència: nosaltres depeníem del gas rus i Rússia dels diners europeus. Ara em crida l'atenció l'alt volum de GNL [gas natural liquat] que importem dels Estats Units, un gas més car de produir i fruit del fracking.

Els Estats Units se n'estan beneficiant?

— N'han sortit beneficiats. És un fet.

Espanya, per la seva infraestructura gasista, n'ha sortit reforçada. Vostè assenyala que s'ha infrautilitzat durant molts anys.

— Les xifres són molt clares: vam aixecar una capacitat de regasificació de la qual només hem utilitzat un 20%, cosa que demostra que alguna cosa es va fer malament. És molt probable que Espanya dimensionés la regasificació amb la idea d'exportar, però no hem exportat prou. No teníem d'on treure el gas, i el GNL no es comercialitzava tant com ara. Dit això, amb el conflicte d’Ucraïna és com si se'ns hagués aparegut la verge. Espanya ha sabut rendibilitzar ràpidament unes instal·lacions que tenia infrautilitzades. Ho hem fet bé, però crec que és pa per a avui i fam per a demà. Tota Europa està fent regasificadores i segurament la corba d’exportació tornarà a baixar i tornarem al que hem tingut històricament, que és una infrautilització de la infraestructura. 

Una part d'aquesta infraestructura aspira a servir per a l'hidrogen.

— Caldrà veure quina és aquesta part. Les canonades de gas en general no poden transportar hidrogen. Crec que falta serietat. 

Què ens anticipa el 2024 després de l'últim anunci de l'OPEP de retallar la producció?

— Les retallades de la producció tenen com a finalitat apujar el preu.

Però no sembla que el preu pugi.

— Els darrers informes de l'OPEP assenyalen que mentre alguns països redueixen la producció, altres l'augmenten i amb això es mantenen els preus. L'Aràbia Saudí es queixa que Nigèria i Uganda han produït més. Una altra cosa és si hi haurà més consum de petroli o no. Jo crec que encara augmentarà. El mix energètic es reconfigurarà a poc a poc, però cap font d’energia desapareixerà, això és una utopia.

Els països Àrabs estan buscant invertir els petrodòlars en altres sectors. ¿No és una constatació que hi haurà menys consum?

— És una diversificació dels seus ingressos, que fins ara només venien del petroli, però no una constatació que desaparegui el consum de petroli. Les seves reserves són per a molts anys.

¿S'equivoca Europa quan dona per tancada la crisi energètica?

— Crec que vivim en una constant crisi energètica. És a dir, el mercat energètic viu en una situació d’inestabilitat permanent. Hem superat aquesta darrera crisi, sí, però sempre hem d’estar alerta.