Economia 09/01/2022

Felip Massot, constructor immobiliari: “He sigut una persona lliure, he fet el que he volgut”

8 min

Amb la vida que ha viscut Felip Massot i Felip, nascut el 1945 a Maldà (l’Urgell) i criat a Belianes, es podria escriure una novel·la: nascut en una terra de secà i enmig del racionament de la postguerra, res semblava anticipar que ara, als 76 anys, celebraria el mig segle de vida de la seva empresa immobiliària, Vertix, amb un concert de l’Escolania de Montserrat i un sopar a la Llotja de Barcelona envoltat de 300 amics. Massot xerra pels colzes, sense embuts i amb la seguretat dels que han estudiat a la universitat del carrer i han triomfat en un món de taurons. És un venedor nat, dels que no tanquen un tracte fins que veuen que el client queda content. La primera lliçó l’hi va donar la seva mare quan l’enviava a comprar el pa i el feia alternar la compra entre les tres fleques del pobles: “Això d’estar bé amb tothom és una de les regles bàsiques del comerciant, i jo ho vaig aprendre de petit”. Si ho té present, d’on ve, que la seu de la seva empresa a Barcelona la té a la plaça de Belianes.

Què pensava que seria?

— Jo volia ser empresari. El meu pare tenia un petit molí d’oli als baixos de casa. Estàvem sopant a la cuina econòmica amb la padrina i tocaven el timbre, i el meu pare em deia: “Tu, ves a veure qui és”, i era el Jaume, que podia tenir 60 anys, i jo, 14: “A quin preu pagueu les olives?” Jo responia: “A 4,50”. I ell: “El sindicat les paga a 4,70”. “Doncs porta-les al sindicat”. El Jaume deixava anar un renec, i jo li deia: “Si me les portes diumenge al matí, després de missa, te les pago”. Li feia un albarà i tornava a pujar cap a la cuina: “Era el Jaumet de cal tal, si li comprava les olives”. “A quant els hi has pagat?”. “A 4,50”. I continuàvem sopant.

Amb 14 anys ja negociava preus.

— I als 16 anys passava per aquesta esquena sacs de 50 quilos de blat i ordi. Els de panís (blat de moro, se’n diu a Barcelona) eren molt emprenyadors, perquè el panís rellisca. Si a la canalla d’ara els passéssim una pel·lícula de com vivíem, no s’ho creurien. A l’escola teníem una estufa que cremava gràcies als troncs que portàvem els alumnes cada dia. Al poble, a l’hivern no es dutxava ningú. A veure qui es dutxa amb aigua freda quan a fora estem a menys 2.

Com és que va venir a Barcelona?

— El pare es va arruïnar i vam marxar corrents perquè devíem diners. Vaig estar un any treballant en una benzinera d’Andorra, fins que la gent del poble van anar a buscar el pare i li van dir que tornés, que ja s’esperarien a cobrar, perquè si ho havia d’arreglar un jutge seria pitjor. Vam tornar i em vaig convertir en el pal de paller de casa. Tenia 17 anys. Vam pagar els deutes i em vaig dir: “Aquí no farem res. Cap a Barcelona”.

I per on va començar?

— Un capellà que coneixíem ens va dir que a Via Laietana, 30, 6è A, necessitaven algú per treballar. Va resultar ser l’edifici d’en Ramon Guardans, que va fer el seu sogre, en Francesc Cambó. Em va rebre un senyor que es deia Arraut i em va fer xerrar, i com que a xerrar hi tinc traça, al cap de mitja hora em va dir: “Quan podries començar?” “Doncs ara mateix”. I,au, a buscar una pensió.

Quin va ser el seu primer sou?

— 4.000 pessetes. En pagava 2.800 de pensió i me’n quedaven 1.200, i encara podia anar al cine. Si hi anava dissabte, diumenge no em tocava. Al cap d’un any vaig anar a buscar tots els de casa i els vaig portar a Barcelona, en un 5è pis sense ascensor. La mama havia sigut modista de joveneta i cosia per al veïnat.

Com va acabar en el negoci immobiliari?

— El senyor Guardans feia petits eixamples a Viladecans i a Gavà, a base de comprar parcel·les. Era l’amo del càmping La Ballena Alegre i, com és la vida, al cap de 25 anys vaig comprar-li el càmping. Vam ser molt amics, era tot un personatge.

Vostè va enganxar el boom de la construcció dels 60 i 70.

— Era bonic, perquè era gent com jo, que acabaven d’arribar. Ells venien de Jaén i jo de Lleida, però érem el mateix, i ens enteníem. Ens compraven una parcel·la per fer-s’hi una casa, pagant un 30% d’entrada i la resta en tres o quatre anys de lletres. Els havies de veure la cara d’il·lusió fent-se la casa. Potser venien d’un lloc en què l’amo anava a cavall i ara ells tenien una propietat i un projecte de vida.

I es va dedicar a comprar i vendre parcel·les.

— Vaig veure que hi havia gent que necessitava terrenys per fer pisos a Viladecans, Gavà, Castelldefels... I vaig pensar: “Si m’assabento de qui són els terrenys, facilitaré la compravenda i cobraré una comissió”. I així va ser. Tenia 21 anys. L’any 69 em vaig comprar un 124 que em va costar 120.000 pessetes. Amb 26 anys havia estalviat 6 o 7 milions. Això sí, no me n’anava de viatge a Honolulu, m’ho guardava tot.

I es va establir pel seu compte.

— Vaig pensar: “Decidiré jo i no em manarà ningú”. He sigut una persona lliure. Dintre de les limitacions que tenim tots, he fet el que he volgut. Només m’han condicionat la llei, la moral i els bons costums. Ara fer un negoci així no seria tan fàcil, falten solars per edificar amb el preu oportú perquè m’aguanti l’escandall.

Què és l’escandall?

— Quant em costa el terreny, els paletes, els arquitectes, els permisos municipals, les escriptures, els registres de la propietat, tot això, i llavors arribes al preu de cost, i quan el tens hi afegeixes el tant per cent de benefici i sabràs a quin preu l’has de vendre. No falla. Per fer l’escandall has de saber comptar.

No va anar mai a la universitat?

— Vaig arribar a segon de dret, però ja no tenia hores i vaig tirar d’escandall, ganes de treballar i sentit comú. I d’informar-me: què vol la gent, qui té el sòl, quins plans té l’ajuntament... Soc un gran tafaner, sempre pregunto. Conèixer el territori vol hores, i a mi em diverteix anar diumenge al matí a veure territori.

Per quant venia un pis nou fa 35 anys?

— Per un milió de pessetes.

6.000 euros. Quant val aquest pis avui dia?

— 40 vegades més.

Els sous no han pujat 40 vegades. Qui s’ha quedat la diferència?

— A veure, és que ha canviat tot. Aquells pisos no tenien la qualitat d’avui. Ara un metre d’obra em costa 1.000 euros: si els féssim com llavors en valdrien 650. Avui, el cost per metre quadrat de la urbanització pot ser 200 euros. Aleshores potser n’eren 25. L’ajuntament s’emporta entre el 4% i el 5% del valor del projecte. Estic fent un aparthotel de 90 habitacions a Sitges i només el permís d’obres em costa 1,2 milions. Els sous podien ser més alts, però les càrregues socials eren més baixes. I fa 40 anys la gent estalviava més perquè vivia d’una manera més senzilla. Jo no vaig saber què eren les vacances fins que no vaig tenir 30 anys.

Com ho hem de fer per tenir habitatge assequible?

— A Barcelona és molt difícil, perquè per trobar alguna cosa nova cal, com mínim, mig milió.

D’on trec mig milió d’euros?

— Te n’has d’anar a Sant Feliu o a Molins de Rei. A Barcelona no hi podem viure tots, només té 96 quilòmetres quadrats. Fixa’t que, si fa no fa, a Barcelona hi ha el mateix nombre d’habitants ara que fa 40 anys. Hi ha hagut molta rotació però no ha crescut, perquè no pot créixer més. El problema sempre és el sòl. Fer un pis de 100 metres quadrats i tres dormitoris, ben fet, si el fa l’administració pública, que no té impostos, són 120.000 euros, igual a Lleida que a Tarragona o Girona. Cada cop que fas un barri nou, el 10% del que surt l’has de cedir a l’ajuntament i has de posar un 30% de tot el que surt de protecció oficial. A part que avui, a la construcció, no trobem paletes ni fusters ni electricistes. I això que tenim un munt d’atur.

¿Si paguessin millor no tindrien més gent?

— No discuteixo que hi hagi mileuristes o menys, però a casa meva no hi ha ningú que cobri menys de 1.000 euros. També ha passat que, com que ha arribat tanta gent de fora que s’ofereix barat, han baixat els sous.

No hem parlat d’allò que vostè en diu “la festa major”: quan anaves a un banc i et donaven el 120% del cost del pis.

— Els promotors ens vam emborratxar, t’ho finançaven tot. Venien amics meus que no tenien res a veure amb el món immobiliari i deien: “Felip, ara soc promotor”, i et donaven lliçons. Tota la vida hi havia hagut el ferrer, el carnisser i el flequer que s’ajuntaven amb un aparellador i feien una caseta de pisos, però a partir del 2000 els bancs van deixar molts diners a gent que deies “Mare de Déu”. I ens vam equivocar tots. El que passa és que, si et vas equivocar menys, te’n vas sortir. Nosaltres ens vam enganxar els dits, però teníem molt patrimoni i ho vam poder arreglar.

Tornaria a ser promotor?

— Sí, jo sé fer el que sé fer. Sempre pots trobar el propietari d’un solar que et faci confiança, que li dones uns diners i dos pisos i el convences. I si vull veure de qui és allò, sé on trucar. Se’n diu ofici. És que la gent es pensa que fent econòmiques i un màster d’immobiliària ja en sap, i no, el màster l’has de fer a la botiga. T’ha de fer il·lusió i, al principi, has de donar més del que et demanen, perquè amb això aprendràs l’ofici.

¿Núñez ha sigut el constructor més important d’aquest país?

— Núñez va ser un magnífic promotor immobiliari, fins al punt que, a l’Eixample de Barcelona, un pis Núñez val una mica més que un pis que no sigui Núñez, perquè estan ben fets. Hi ha cases que m’agraden més i d’altres menys, però les trobo més que dignes.

L’estètica és molt discutible.

— Sí. Potser no ho hauria de dir, però tant me fa: agafem pisos de premis FAD fets fa deu o dotze anys i anem a veure com estan. I quan diuen “Aquesta casa és lletja”, ¿és culpa del promotor? No, perdona, aquesta casa té un arquitecte i el projecte l’ha visat el col·legi d’arquitectes. I ha passat per l’ajuntament. I ha de complir unes normes. Si no us agrada, canviem les normes.

¿Aquest país l’han construït els alcaldes socialistes o la Generalitat convergent?

— Tots dos. El gran defensor de l’urbanisme va ser en Joan Antoni Solans des de la Generalitat. El gran canvi el van posar els alcaldes socialistes. Un dia hauríem de fer un homenatge a alcaldes i regidors, la immensa majoria són honestos. Porteu-me una sola prova que el pla de sòl metropolità té una requalificació d’interès privat. Bé, hi va haver la de l’Espanyol a Sarrià, que jo també hauria dit que sí. Van dir que sí perquè el Lara havia de cobrar. És igual, la ciutat no es podia desentendre d’una entitat com l’Espanyol i tot plegat va millorar, perquè aquell camp era un nyap i ara hi ha uns pisos i està molt bé. Però hi ha hagut molta més honestedat que corrupció. Ens hem de felicitar a Catalunya per les coses bones.

Quantes hores treballa al dia?

— Totes. És que jo no treballo, jo m’ho passo bé. No em veig anant a buscar el pa i passejant el gos. I fins a l’últim dia penso fer el que he fet. He sigut un home feliç, amb una companya meravellosa, amb la qual em tornaria a casar ara mateix, i fa més de 40 anys que estem junts.

stats