Jaime Palomera: "Cal posar impostos a l'acumulació d'habitatges"

BarcelonaJaime Palomera (Barcelona, 1982) rep l'ARA al barri de Sant Antoni, al districte de l'Eixample, on viu des de fa onze anys. En aquest indret de la capital catalana un pis de lloguer costa, de mitjana, 1.131 euros al mes, un 60% més que fa una dècada. Acaba de publicar El segrest de l'habitatge (Pòrtic).

Per què és tan difícil tenir una casa?

— Doncs perquè a la majoria de països, el nostre inclòs, hem cregut que l'habitatge era un bé de mercat com qualsevol altre. I l'habitatge, i sobretot el sòl, que és sobre on es construeixen els habitatges, no és un bé com qualsevol altre. De fet, és un bé incomparable, excepcional.

El seu llibre busca "desmuntar mites". Un d'aquests mites, diu, és el motiu pel qual augmenta el preu de l’habitatge.

— De fet, l'error habitual és creure que hi ha realment lliure competència, com en el mercat dels telèfons mòbils o dels ordinadors. En el mercat de l'habitatge és impossible generar unes condicions de competència que empenyin els preus a la baixa perquè els propietaris del sòl i de les cases estan en una posició de monopoli.

Però aixecar habitatge públic permanent a gran escala, una mesura en la qual sembla que ara hi ha consensos, no seria definitiu?

— La proposta de fer habitatge protegit a perpetuïtat va en el bon camí, però necessites altres mesures. Ara mateix tenim un incendi forestal majúscul i aquestes xifres que s'estan donant de 50.000 habitatges públics a Catalunya és com intentar apagar aquest incendi amb galledes. I mira que és molt difícil fer 50.000 habitatges públics amb el temps que el volen fer, però aquests habitatges protegits arribaran a una petita part de la gent afectada.

I què s'ha de fer per arribar a tothom?

— Has de començar a fer mesures que treguin el sòl i l'habitatge de la màquina del rendisme, amb mesures que reverteixin el gran acaparament d'habitatges per part de sectors adinerats que hem viscut en els últims vint anys. La principal per mi és posar impostos a l'acumulació d'habitatges, perquè el que paguem de lloguer és només el símptoma del problema. Pots fer regulacions de preus, i és fantàstic, és una manera de contenir l'hemorràgia, però les regulacions de preus no resolen el problema de fons, que és que hi ha una distribució cada cop més desigual dels recursos.

Quines són aquestes mesures?

— Per exemple, la Generalitat ha proposat una cosa interessant, que és que les ajudes a la compra, als joves, siguin a condició que, si volen vendre's l'habitatge, no puguin apujar el preu més enllà del que marca l'IPC. Si tu vols comprar un habitatge, l'administració t'ha de donar facilitats, com exempcions fiscals i ajudes, si és per viure-hi. Si jo em vull comprar una segona o una tercera propietat, aleshores he de pagar uns impostos. Hem d'apujar els impostos a qui està comprant pisos com a producte d'inversió.

El Govern ha fixat un tipus del 20% en l'ITP per a la compra d'immobles per part de grans tenidors.

— És un primer pas, perquè el que han fet és posar-li més difícil a aquells que tenen més de quatre pisos. Ara mateix hi ha un consens. En una enquesta de 40DB van preguntar a la gent quants pisos creia que una persona o una família havia de tenir en propietat, i la majoria de gent deia un o dos. I, en general, deien que s'ha de limitar el nombre de propietats. Només el 15% de la població té segones residències.

Alguns actors alerten que davant d'un augment de la regulació es desincentiva el mercat.

— Això és un problema? El que pot passar és que aquells que diversifiquen la seva inversió i tenen diners en borsa, criptomonedes, lletres del tresor i habitatge, diguin: "Ostres, l'habitatge m'està donant menys que segons quines criptomonedes i segons quines accions de borsa i, per tant, no m'interessa i m'ho venc". Això no és mala notícia, és bona notícia.

I no creus que es deixarà de construir perquè les empreses tindran menys marges?

— Quan es parla de construir, clar que es necessita, però sobretot es necessita habitatge públic. I per poder fer habitatge públic ho has de fer amb empreses que tinguin un model de negoci de marge de benefici limitat. A Viena hi ha 220.000 habitatges públics i 180.000 habitatges en mans d'empreses de lucre limitat. Hi ha una llei austríaca que regula aquestes empreses, que es diuen housing associations, aquí no ho tenim, això.

Però un dels problemes de la construcció d'habitatge protegit és precisament els marges baixos.

— Clar, perquè aquest és el problema, que el seu model de negoci és incompatible amb crear un sistema d'habitatge protegit com el de Singapur o el de Viena. No és que siguin dolents o bons, és que els seus accionistes esperen unes rendes que siguin millors que les que donen altres mercats. Això és molt difícil de fer compatible amb lloguers assequibles per als veïns. L'única opció és optar per promotors socials d'habitatge i a Catalunya en tenim.

I què diria als que alerten que es desincentivarà la rehabilitació i envellirà el parc?

— Abans de la regulació una gran part dels habitatges ja tenien problemes d'habitabilitat greus. El problema és que els propietaris del sòl i dels habitatges de lloguer no tenen ara incentius per millorar els habitatges. La regulació de preus no incentivarà la rehabilitació, però és que la mateixa dinàmica del rendisme tampoc incentiva la rehabilitació. Les úniques operacions on s'han vist rehabilitacions són les d'edificis sencers perquè permeten fer uns augments de preu molt importants. I passen pel buidatge dels edificis.

Al llibre també contraposa la inversió immobiliària amb la productiva. L’habitatge és un problema per al futur de l’economia?

— En la mesura que, qui té capital, en comptes d'invertir-lo en activitats productives, ho inverteix en activitats rendistes, és a dir, en comprar actius i treure rendes, estem entrant en un joc de suma zero. Aquells que no poden comprar actius en termes relatius s'empobreixen. Ens estem trobant amb el problema que el món occidental es va trobar fa un segle.