La cara oculta del rei del relloguer: luxe, 3.000 habitacions i desenes d'afectats

BarcelonaArriba a tota velocitat un Lamborghini taronja. És llampant i fa un soroll eixordador. Aparca davant teu i en baixa un noi jove, amb un tupè ros clenxinat i amb uns bíceps treballats, vestit amb un polo Gucci de més de 1.000 euros, una aparença que completa amb un anell d’or i un rellotge Rolex. Fa temps que el segueixes a les xarxes socials i admires els diners que guanya i amb què se’ls gasta. Els cotxes, les cases, els outfits, les joies. Enveges els seus viatges pel món. Colòmbia, Costa Rica, els Emirats Àrabs, el Japó. Fa temps que fas cas dels seus consells per invertir, per ser un guanyador. Què és triomfar si no és el que fa ell? Fins i tot destines alguns dels pocs diners que tens per gaudir del privilegi de tenir-lo unes hores només per a tu, perquè t’expliqui com s’ho ha fet. Baixa del cotxe i et diu crac. I, automàticament, et sents un crac. Et fascina. T’abdueix. Et captiva. T’enamora.

T’explica que va néixer el 2 d’octubre del 1999 a Irkutsk, una de les ciutats més grans de Sibèria, amb un hivern gèlid i una vida trista. Et fa pena quan diu que va haver d’emigrar a València amb només sis mesos, que ha tingut diversos pares absents i que la seva mare es va tirar a l’alcohol i al joc. “Em van deixar al carrer, en un edifici d’ocupes, un quart sense ascensor. Si jo he pogut amb aquesta història, què t’impedeix a tu complir els teus objectius?”, et diu amb un to motivador, i et motiva. Et sents representat quan diu que és un jove fet a si mateix, quan recorda que no estava fet per als estudis i que no va acabar l’ESO, que va tenir mals hàbits i va deixar d’aixecar-se tard amb ressaca per començar a despertar-se d’hora per anar al gimnàs. Et diu que va voler crear el seu propi negoci i va fracassar molts cops, però que sempre va fer allò de tornar-se a aixecar.

I, finalment, t’explica que va tenir una idea brillant. Que va començar a buscar pisos per dividir-los en moltes habitacions. La fórmula era fàcil: llogar, fer-hi obres i col·locar-hi com més llogaters millor. T’enumera que va començar amb quatre pisos i ja en té 400. Per Barcelona, Madrid i València, però també per les Canàries, Mèxic, Miami i Itàlia. S’autoanomena el rei del relloguer i tu te’l creus i et quedes enlluernat pel seu imperi. És un escollit i et diu que tu també ho pots ser. Es diu Miguel Krasnoruzhskikh Dvorkin, més conegut com a Miguel Marzal.

Una cara oculta

Amb 19 anys Marzal va publicar el llibre Como retirarse joven y rico, en el qual ja parla d’emprenedoria, llibertat financera i èxit. Marzal omple les seves xarxes socials i les entrevistes que concedeix de frases motivacionals. No hi ha límits. Tampoc obstacles. Pots arribar on vulguis. L’èxit t’espera. "Faré el que hagi de fer, durant el temps que ho hagi de fer, fins a aconseguir el que vulgui aconseguir", repeteix. Uns missatges que captiven molts joves que s’apunten a les seves formacions. Pura fascinació. Un model a imitar. Però no tot brilla en l’imperi del rei del relloguer.

L’ARA ha reunit una seixantena de víctimes del seu model de negoci. Una quarantena de llogaters denuncien que les empreses que formen part del conjunt de societats vinculades a Marzal i els seus socis no els retornen les fiances, que les condicions d’alguns pisos són insalubres –fins i tot n'hi ha que tenen paneroles– i que hi ha cobraments injustificats de subministraments, amenaces velades de desallotjament i talls en els serveis durant mesos. En un pis, per exemple, van estar-se tres mesos sense llum, i en un altre l’aigua bruta d’una avaria va inundar totes les estances. Aquest diari ha constatat situacions irregulars en un mínim de 30 apartaments en una desena de ciutats diferents vinculats a TACT Living, que ha gestionat unes 3.000 habitacions.

Els problemes, però, no s’acaben amb els llogaters. Alguns propietaris dels immobles, inversors que presten diners a canvi de rendibilitats altes i socis i extreballadors de l’entramat societari també denuncien problemes amb la gestió de Marzal. "Es creu Llados [un youtuber que va ser denunciat per estafa]", resumeix un antic col·laborador. De fet, té denúncies als jutjats d’inquilins i propietaris que se senten estafats. També de treballadors a qui no se’ls pagava ni se'ls donava d'alta a la Seguretat Social. Però també instàncies i queixes en organismes europeus, a l’Agència Catalana de Consum i en diversos ajuntaments, entre ells el de Barcelona, que ha incoat diversos expedients sancionadors per infrahabitatge.

Preguntat per l'ARA, Marzal nega que hi hagi irregularitats i mala fe per perjudicar llogaters, inversors i propietaris. Alhora, es defensa tot esgrimint que ell no pot "controlar" tot el que passa a cada ciutat i que, com qualsevol altre jove emprenedor, ha comès errors que ha anat esmenant amb el pas del temps.

La trama, un caos messiànic

La trama de Miguel Marzal va néixer l'any 2022. O això almenys és el que es troba al Registre Mercantil. Ara fa quatre anys, Marzal creava una de les empreses més importants de l’estructura, que donaria nom a la marca comercial que ha escampat per tot Espanya: TATC Rent and Investments. 

Sota la marca Te Alquilamos Tu Casa (TATC), Marzal ha desplegat un suposat model d’èxit que genera ingressos per diferents vies. Segons diverses fonts del seu entorn, la pota principal és el relloguer d’habitacions, que consisteix en la gestió de pisos amb molts llogaters, un negoci que genera altes rendes i que vehicula també amb la captació de préstecs d'inversors privats. Internautes de tot Espanya confien en el model enginyat per aquest influencer immobiliari. "Bona tarda, inversors! Portem una nova oportunitat d'inversió", diu un missatge difós recentment per Marzal a través d'un grup de WhatsApp amb centenars d'inversors on només pot escriure ell. Promet un 28% de rendibilitat a canvi d'aportar 4.500 euros, i diu que l'altra meitat de la inversió de 9.000 euros la posa ell. Al cap de poques hores, un missatge amb dues grans X comunicava que l'operació s'havia tancat. No és un lloc per a dubitatius.

Però no tot són relloguers. Marzal també fa sessions presencials i virtuals de formació, que anomena mentories o masterminds, en funció de si ensenya marca personal, intel·ligència financera, una mentalitat de negocis indestructible o la via per pagar menys impostos amb una empresa de relloguers. Un cap de setmana amb ell, en una sessió intensiva, pot costar 1.500 euros, segons persones que hi han participat. Hi acudeixen joves i grans, persones que comencen en el món immobiliari i d'altres que ja hi estan consagrades. Més enllà d'això, també hi ha espai per a petits pelotazos a través del negoci del house flipping, és a dir, d’operacions de compra, reforma i venda d’habitatges. Marzal fa valer els seus més de 20.000 seguidors a Instagram per patrocinar aquest model, animant a invertir en flips a través de l’empresa Flip&Go Real Estate.

L’embrió de l’imperi de Marzal naixia a València el 2021, i feia els primers passos de bracet del seu amic de la infància Alejandro Rincón, que esdevindria conseller delegat i parella indissociable del rei del relloguer. Rincón va capitanejar el model a Catalunya, amb empreses com Future Plans 4 Business,però també va viure un trencament volcànic amb Marzal, de qui es va separar per desavinences amb la seva manera de fer.

Segons dades extretes del Registre Mercantil, a finals del 2022 Marzal va crear una altra societat, Investments and Go 997, que més tard passaria a mans de la seva mare: Eugenia Krasnoruzhskikh. Ella més tard crearia Noinatra, l’empresa matriu de tota la trama, que després administraria Marzal. El setembre del 2025 aquesta societat absorbia l’embrió de la trama: TATC Rent and Investments. I això derivaria en l’estructura actual: un lideratge messiànic de Marzal, que fa i desfà gairebé com vol.

Socis per tot Espanya

L'estructura de Marzal no s'entendria sense molts socis que li obren les portes de moltes ciutats d'Espanya i el món. La relació comercial dels socis amb Marzal no és pública. ¿Com es vinculen els seus adeptes de Madrid, València i Màlaga, amb qui sovint fa vídeos venent les mil meravelles del seu model? “És com una franquícia, hi ha negocis i després una empresa matriu. Les diferents empreses treballen sota la mateixa marca iell es queda un percentatge dels ingressos”, explica a l’ARA una extreballadora seva.

A través de contractes privats, Marzal es blinda un percentatge dels beneficis de les empreses que impulsen els socis per fer lloguer d'habitacions. Una xifra que pot arribar al 50% segons diversos testimonis. Una altra font d'ingressos són els cànons mensuals, en forma de royalties, per sufragar les despeses laborals de l’empresa matriu, com ara màrqueting, publicitat i esdeveniments. "Els socis estan tan centrats a administrar les societats i els pisos que tenen en cada ciutat que no són conscients d’on van a parar els seus diners. Alguns estan asfixiats", lamenten alguns exsocis, que afegeixen que això provoca que el negoci del soci no surti a compte, cosa que empeny a gestionar més al límit els colivings.

Una gestió interna opaca

Els inversors són una pota de l’estructura que penja bàsicament d’ell. Marzal els promet rendibilitats altes, de fins al 35%, que fan que sigui un negoci sucós, però alhora poc "sostenible" per a alguns socis que han treballat per a ell. Afegeixen que Marzal dona molta importància a les aparences –"La seva clau és mantenir la fascinació que genera"– i per això cada vegada s'endeuta més: "La pilota és tan gran que no pot fer marxa enrere", diuen. Un fet que el rei del relloguer nega assegurant que ell "pensa" el negoci "a llarg termini" perquè "sigui durador".

Actualment, segons dades extretes del Registre, a dalt de tot de l’estructura hi hauria Noinatra, l’empresa iniciada per la seva mare i que ara ell administra, i també Grosfera-Investments, que ell va crear i que gestiona la seva mare. Cada soci hauria creat la seva pròpia empresa per operar amb la marca TATC Living amb un procés simple: llogant propietats, reformant-les per encabir-hi el màxim d’habitacions i aleshores buscant llogaters. La vinculació més evident de l’existència d’una operativa coordinada és que tots ells comencen a operar amb societats preconstituïdes per Alberto Esmoris Llorca, propietari d’un viver d’empreses. El seu negoci és vendre societats ja creades, una activitat legal però regulada per la llei de prevenció de blanqueig de capitals.

Una treballadora que s’encarregava de parlar amb els llogaters revela que bona part dels pagaments que rebien eren en efectiu. També els diners que li prestaven inversors. A aquest flux en metàl·lic s'hi afegirien les fiances: segons consta en alguns contractes als quals ha accedit aquest diari, la fiança no s’ingressa a l’Institut Català del Sòl (Incasòl) a menys que el mateix Institut la reclami. Dipositar la fiança a l'Incasòl és obligatori a Catalunya per a qualsevol arrendador de lloguer habitual o per a ús diferent del d'habitatge.

Llogater sense fiança

L'Anastasiia i la seva parella van entrar a viure en una casa de TATC, al districte de Gràcia de Barcelona, el juliol del 2024. Durant un mes no van tenir aigua ni gas i ningú els solucionava els problemes amb els subministraments. Sempre els donaven allargues. El mateix que els passava quan es queixaven de les condicions "insalubres" de l'immoble, on van tenir una plaga de paneroles i on la neteja no s'ajustava al que havien acordat per contracte. En aquella casa del carrer Ariosto hi vivien una desena de persones, i totes van acabar fartes del tracte rebut per la societat de Marzal. A ella, a més, no li van retornar la fiança i li van arribar a deure prop de 1.500 euros.

L'ARA ha contactat amb una quarantena de llogaters que s'han trobat en situacions similars a les d'aquesta noia ucraïnesa. Molts responen al mateix perfil: argentins, xilens, iranians, italians, polonesos, indis..., gent jove en la seva majoria que venen a Espanya per un temps i es troben atrapats en el modus operandi de TATC. Tots han perdut petites quantitats, d'entre 350 i 1.500 euros, un fet que els tira enrere a l'hora de denunciar. Passa amb llogaters, però també amb inversors, socis i propietaris. Són pocs els que el porten a judici. "Per què no té problemes legals? Per 4.000 euros que em deu, quant em costarà un advocat? Juga amb això. Després no et respon. Després et dona evasives. Després t'ofereix una solució. I després novament silenci", descriu un exsoci.

La Daria va tenir problemes tot el 2025 en un pis de l'Eixample barceloní. "No podíem utilitzar els electrodomèstics perquè ens marxava la llum", relata. La Natàlia ho va patir a Màlaga: "Era inhumà, un desastre: tot el pis era fastigós, brut, hi havia paneroles, amb sang enganxada a terra, va ser terrible. Vam aguantar dues nits". L'imperi de Marzal va arribar fins a Mèxic. L'Arantza va llogar una habitació a la capital d'aquest país i quan hi va arribar estava en obres. Tampoc li van tornar la fiança.

Un noi anglès entra en una gran finca règia de la Gran Via de Barcelona. Balbuceja quatre paraules en castellà i se sent més còmode parlant en anglès tot i dur un parell d'anys a Barcelona. És un llogater ideal per a TATC, el perfil que busquen. Al pis hi viuen una quinzena de persones més, una fórmula idònia per extreure'n màxima rendibilitat. Coneix la fama de l'empresa perquè a un conegut seu no li van retornar els diners de la fiança. Ja dona per perduts els seus diners, però ho assumeix amb resignació. El que no ha fet, però, és pagar els 396 euros que li reclamen per subministraments. Els llogaters reben un document amb pagaments pendents de serveis argumentant que s'han excedit en la despesa d'aigua, llum, telèfon... Alguns ho paguen, d'altres no. L'empresa sosté que per contracte inclou 30 euros mensuals en serveis, i el que s'excedeix ho acaba reclamant als inquilins.

L'abril del 2024 el Govern va aprovar un decret llei d'urgència per regular els lloguers de temporada i habitacions, per evitar que s'utilitzessin per esquivar el límit de preus en zones tensionades com Barcelona. Una mesura que va caure al cap de poques setmanes perquè no va tenir el suport necessari al Parlament de Catalunya. En aquest impàs, l'empresa es va plantejar una solució: dividir el preu màxim entre els metres quadrats de cada habitació i una part proporcional dels espais comuns, i cobrar tot el que faltava fins a arribar a la quantitat que sortia al contracte d'acord amb l'ús dels serveis oferts: llum, gas, internet... Es pagava més pels subministraments que pel lloguer.

Marzal no nega els problemes amb els llogaters, però defensa que han donat servei a prop de 4.000 inquilins en cinc anys i que si no s'han retornat "algunes fiances" és perquè, segons ell, ha estat justificat. I que molts dels problemes d'insalubritat els poden causar els mateixos llogaters: "Això no és un hotel".

Convivència complicada

També hi ha propietaris que denuncien problemes. El Guillem té dos pisos a València i va cedir-ne la gestió a TATC l'any 2023. Quatre dies després de signar el contracte, les inquilines el van informar que operaris de TATC havien entrat en un dels apartaments i se n'estaven "emportant mobles del menjador" i hi havien començat "a fer reformes" que no s'havien autoritzat. Va aguantar un any, amb estira-i-arronses permanents, fins que l'abril del 2024, gairebé dos mesos abans que s'acabés el període per rescindir l'acord, va avisar de la seva voluntat de separar els camins. A partir d'aquí tot va pujar de to. Segons el seu testimoni, Marzal va negar-s'hi i va comminar el propietari a acudir a la justícia per resoldre el conflicte. Si volia recuperar les claus havia d'acudir a un jutge o pagar-li 24.000 euros. El Guillem denuncia que va ser una "extorsió" en tota regla i que, a més, durant tot aquest procediment Marzal va "coaccionar" diversos inquilins, a banda de signar contractes com si els pisos fossin propietat de TATC i de robar "mobles i electrodomèstics".

També van viure un malson els propietaris del Club d'Escacs Barcelona, al carrer Julià Portet. Els problemes econòmics de l'entitat van fer que cedissin per 20 anys una part de l'immoble on estan instal·lats, al centre de la ciutat. TATC va dividir el pis en nou habitacions i quatre banys. Els treballadors que van fer les obres van fer malbé part del material històric de l'entitat. "Es van pixar als trofeus històrics del club de fa 80 anys", relata un dels membres de la junta, que va impulsar una demanda judicial i finalment va arribar a un acord per 10.000 euros en concepte d'indemnització, a pagar en 48 quotes, "per danys i perjudicis". El Club d'Escacs, després de rebre diverses queixes veïnals, va fer un requeriment a Marzal perquè els fes arribar la cèdula d'habitabilitat i la llicència d'obres majors que havien cursat per a les reformes, que no eren menors. TATC va espolsar-se la responsabilitat i va argumentar que els permisos amb l'Ajuntament eren responsabilitat de l'empresa que havia fet les obres, que només va sol·licitar un assabentat per dur a terme tota la remodelació dels prop de 250 m² útils del replà –que es va dividir en dues zones, una per al club i una per a l'activitat de TATC–. Durant dos anys i mig, els llogaters van viure en un pis que no tenia cèdula d'habitabilitat, ja que fins després del requeriment no es va obtenir.

La problemàtica amb els veïns dels pisos que gestiona TATC és freqüent. Va passar al carrer Julià Portet, així com en pisos del carrer Roger de Flor i del carrer Palou, on els Mossos d'Esquadra han hagut d'intervenir per resoldre episodis de mala convivència amb els llogaters. Una situació que s'agreuja per la falta de resposta de TATC quan els veïns informen per primera vegada dels conflictes. De fet, l'Ajuntament de Barcelona ha obert cinc expedients a les empreses de l'entramat TATC perquè ha detectat que ha fet obres i divisions que han "comportat l'incompliment de les condicions d'habitabilitat dels pisos".

Promeses incomplertes

Entre els afectats per la gestió de Marzal també hi ha diversos inversors que van veure com una oportunitat les grans rendibilitats que prometia. "El veus per les xarxes, no trobes res sospitós i acabes fent el pas", explica un inversor. Ell va donar 15.000 euros a Marzal per reformar un pis de Saragossa que mai ha vist, ni en fotos. Havia de rebre'n un benefici del 14%. El segon mes, però, Marzal ja només li va pagar la meitat i des de llavors ha sigut irregular en els pagaments, afirma. A vegades paga i a vegades no. Encara li deu 1.700 euros i cap dels burofaxos que li ha enviat han donat resultat.

Un altre inversor va conèixer Marzal en una de les seves formacions. Es va quedar "captivat" i va decidir deixar-li 50.000 euros amb un interès del 15%. Marzal, segons l'inversor, havia de tornar aquests diners en tres anys, però el primer any ja li va allargar a quatre sense el seu consentiment. Després es va produir un moviment habitual en l'estructura de Marzal: li va passar el deute a un altre col·laborador seu que gestionava pisos a Barcelona. De nou sense el consentiment de l'inversor, ara qui li havia de pagar era una altra persona. Aquesta nova persona li ha pagat alguns mesos, però també és irregular en el retorn del deute. Li deuen més de 25.000 euros.

Els diners tampoc arriben sempre als treballadors, i alguns denuncien que les empreses vinculades a la marca TATC els deu diverses mensualitats. També passa amb les persones que s'encarreguen de la neteja i el manteniment. Fins i tot hi ha denúncies per no donar-los d'alta a la Seguretat Social i pagar-los en negre.

En aquest sentit, Marzal assegura que no deu ni "un sol euro" ni a inversors ni a propietaris ni a treballadors, i reconeix que van tenir problemes amb treballadors que van derivar en una "sanció" que ja està resolta. "He après la lliçó i no s'ha repetit", diu.

Buscant una sortida

Un noi jove d'origen marroquí, que prefereix mantenir-se en l'anonimat, surt d'un bloc del carrer Roger de Llúria de Barcelona. És un migdia d'un dia de cada dia. Porta un document a la mà, que és el contracte indefinit que vol anar a ensenyar a una immobiliària perquè l'ajudin a buscar pis. De moment, és un afectat més de TACT Living. Paga 800 euros per una habitació doble amb la seva parella. Cada vegada que ha de signar un paper relacionat amb el lloguer, el nom de l’empresa ha canviat, com si darrere d’aquelles parets hi hagués una maquinària opaca, sempre disposada a canviar de pell per continuar sobrevivint. Ell vol marxar del pis i ja ho ha comunicat a l'empresa, però la resposta és que no li tornaran la fiança. Hi ha mesos que paga factures inflades de llum i aigua. Neguitós, diu que viu amb una sensació cada cop més asfixiant: “És com estar en una presó”.

Mentre el noi busca pis, ofegat pel problema de l'habitatge que castiga Barcelona, Marzal exhibeix sense rubor a les xarxes el seu nivell de vida. No se n'amaga. El model de negoci que ha creat en només cinc anys li permet moure milions d'euros cada any. Tot i això, al Registre de la Propietat només hi té registrades quatre propietats a nom seu: dos pisos a Castelló, un a Burjassot i una quarta propietat a Sagunt. On són la resta dels diners?, es pregunten els que han treballat amb ell.