La frustració de molts catalans amb la Constitució

Una majoria d'espanyols volen reformar la carta magna, però en direccions oposades

EDITORIAL
EDITORIAL

Aquest dijous se celebra el 40è aniversari de la Constitució espanyola en un context inèdit: amb polítics catalans a la presó, quatre en vaga de fam, i d'altres a l'exili per haver organitzat un referèndum d'autodeterminació. Això, per molt que avui intentin dissimular-ho, és la prova palpable d'un enorme fracàs històric, perquè aquesta Constitució no ha aconseguit resoldre el gran problema sempre pendent de la història d'Espanya: la qüestió territorial. A partir d'aquí cal fer algunes consideracions sobre el moment actual i sobre una possible reforma de la Constitució.

En primer lloc, cal assenyalar que el consens que va fer possible la Transició, i que es va basar en bona part en les renúncies dels sectors demòcrates per arrossegar les restes del franquisme al nou sistema, avui ha saltat pels aires. El previsible pacte de PP i Cs amb l'extrema dreta de Vox a Andalusia podria ser-ne el corol·lari, però els problemes venen de lluny i tenen un punt d'inflexió en la sentència del Constitucional sobre l'Estatut del 2010.

Aquella sentència involutiva va iniciar el procés sobiranista català, de la mateixa manera que el pacte Zapatero-Rajoy del 2011 per canviar l'article 135 de la Constitució –i prioritzar el pagament del deute– va demostrar que el que semblava impossible de canviar en altres àmbits, com la preeminència masculina en la successió monàrquica, era modificable quan es tractava de calmar els poders econòmics.

Això ens porta a una segona constatació: que allò que va ser relativament fàcil una nit d'agost del 2011 avui dia és pràcticament una utopia. I no perquè els espanyols estiguin satisfets amb la seva Constitució, sinó perquè uns la voldrien reformar en un sentit –per fer-la més moderna, més federal, més avançada socialment i més respectuosa amb la diversitat interna de l'Estat– i uns altres voldrien fer exactament el contrari –reduir drets, retallar l'autogovern, reforçar la visió unitarista i essencialista de l'Espanya eterna.

I els catalans, que es decanten molt majoritàriament per la primera opció, es troben atrapats enmig d'aquest bloqueig i tenen una enorme sensació de frustració. El seu suport majoritari a la Constitució l'any 1978, que en aquell moment s'havia d'interpretar més com un suport a la democràcia que a la literalitat del text, es fa servir ara com a argument per justificar l'immobilisme. I a sobre els catalans han vist com en els últims anys s'imposava una lectura restrictiva i regressiva de la carta magna en matèria territorial –però no només– que impedeix qualsevol avanç i fa impensable l'eixamplament democràtic que suposaria el reconeixement del dret a decidir.

Per aquest motiu avui l'aniversari de la Constitució es viurà a Catalunya amb molta llunyania i desafecció, com el d'una cosa que podria haver estat i no va ser o, pitjor encara, que potser algun dia caldrà defensar davant l'avanç de les forces reaccionàries. Però que no s'equivoquin: majoritàriament els catalans ja fa temps que han desconnectat d'aquesta Constitució. I tard o d'hora s'haurà de buscar una solució.

Més continguts de

El + vist

El + comentat