Incapacitats per a l'acord

La irresponsabilitat de Sánchez i Iglesias dona oxigen a la dreta

Espanya continua aliena a la cultura de pacte i negociació que és habitual a Europa, on la majoria de governs estatals són governs de coalició. Un cop més, els recels mutus, les desconfiances i l'afany de poder es van imposar a l'interès general, i ni el PSOE ni Podem van saber estar a l'altura del moment històric. Van acabar tirant-se els plats pel cap davant la mirada atònita de bona part de la ciutadania. Ahir els més satisfets eren Pablo Casado i Albert Rivera, que veuen com davant seu s'obre la possibilitat d'una revàlida inesperada després del fracàs del 28-A.

Però anem a pams. Pedro Sánchez es va presentar dilluns al debat d'investidura sense cap acord programàtic tancat amb ningú i sense que ningú sabés amb quins suports pensava sortir elegit. Un fet inèdit, ja que quan s'hi va presentar el març del 2016 ho va fer amb un acord signat i rubricat amb Albert Rivera. Aquesta vegada Sánchez va intentar un triple salt mortal: va dedicar la primera sessió a demanar l'abstenció al PP i a Cs i després va voler arribar a un acord amb Unides Podem en només 48 hores.

Les negociacions entre els dos partits de l'esquerra espanyola han sigut un sainet, o més aviat un esperpent valleinclanesc, amb filtracions de documents inclosos, en què més que per arribar a un acord tothom estava més preocupat per no quedar com el que el frustrava. És una evidència que Pedro Sánchez no ha volgut mai un govern de coalició amb Podem. I és cert que en l'oferta que va traslladar a Iglesias no hi havia cap competència realment sensible. Però és precisament per aquest motiu que el líder lila s'ho hauria d'haver pensat molt bé abans de rebutjar la darrera oferta socialista d'una vicepresidència i tres ministeris. Perquè ara el PSOE pot tenir la temptació d'anar a eleccions amb el relat que ha sigut la desmesurada ambició d'Iglesias el que ha provocat el fracàs de l'entesa.

I és que Iglesias també ha plantejat malament les negociacions al pretendre el control sobre unes àrees concretes de l'executiu per aplicar el seu programa. Això no va així. Primer es pacta un programa conjunt i després es reparteixen les àrees de gestió, que han de funcionar totes d'acord amb el que s'ha acordat. Entrant en una subhasta pels ministeris, Iglesias ha rebaixat la política a un mercat persa i l'hi ha posat fàcil al PSOE per provocar el trencament, com l'hi van recordar tant Gabriel Rufián (ERC) com Aitor Esteban (PNB).

El temps ho dirà, però l'opció d'anar a una repetició electoral seria una greu irresponsabilitat. Ningú entendrà que quan sobre el paper han quedat tan a prop de l'acord ara no s'aprofitin aquests dos mesos de marge per tancar un pacte. Si Sánchez es pensa que ja té el relat que li convé per anar a eleccions al novembre pot tenir una sorpresa desagradable, perquè l'electorat progressista tindrà molt pocs incentius per anar a votar. En canvi, el conservador es mobilitzarà al màxim. Fins ara Sánchez sempre se n'ha sortit, és veritat, però arriba un dia que la sort o la baraca s'acaben.

Més continguts de