Aragonès i Sánchez donen una oportunitat al diàleg
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president espanyol, Pedro Sánchez, han iniciat la via del diàleg amb una trucada telefònica de 40 minuts. El pas següent serà una trobada presencial a la Moncloa, i el veritable primer esglaó es produirà quan la taula de diàleg es reuneixi per primer cop des que hi ha nou Govern. Es tracta, evidentment, d'uns passos preliminars que tenen molt d'escenificació, però el comunicat conjunt pactat pels equips d'Aragonès i Sánchez és la prova que, aquesta vegada, la via del diàleg s'explorarà de forma seriosa. I també aporta moltes pistes sobre quin és el relat que volen transmetre a la societat.
En primer lloc és significatiu que el primer objectiu compartit que se citi sigui la lluita contra la pandèmia i la reconstrucció econòmica, amb especial atenció als fons europeus. Aquest fet és coherent amb la imatge que vol transmetre Aragonès d'un executiu centrat en la gestió en un moment clau per redibuixar els fonaments de la Catalunya del futur, i en què la negociació per resoldre el conflicte polític català ha d'anar en paral·lel però per un altre circuit i sense interferir en el dia a dia del Govern. Evidentment, aquest discurs també facilita les coses a Pedro Sánchez, que es disposa a assumir un cost polític molt elevat amb l'aprovació dels indults i la reforma del delicte de sedició.
En segon lloc, se subratlla quin ha de ser el mètode per treballar a partir d'ara, és a dir, el diàleg. En concret, el text pactat afirma que "han compartit l'objectiu d'avançar cap a la superació dels reptes comuns mitjançant el diàleg". És evident que el principal repte comú és la relació entre Catalunya i Espanya, i és aquí on la taula de diàleg iniciarà, a partir d'aquest estiu, un recorregut que durarà dos anys abans que, d'una banda, la part catalana en faci balanç i el president Aragonès se sotmeti a una qüestió de confiança al Parlament, i, de l'altra, el govern espanyol se sotmeti al veredicte de les urnes a la fi de la legislatura.
Es tracta, doncs, d'un diàleg que passarà un primer examen d'aquí dos anys, i per això haurà d'haver ofert ja uns primers fruits. Es fa difícil pensar que en aquests dos anys es trobarà el desllorigador definitiu a la situació, que no pot ser un altre que un referèndum, donada la distància que separa els dos governs i també la fragilitat de l'executiu espanyol, que serà sotmès a una pressió extrema per part de la triple dreta. Però també és evident que si en dos anys no hi ha cap resultat, la part catalana no tindrà incentius per continuar i per tant s'arribarà a una situació indesitjable de bloqueig.
L'únic motiu per a l'esperança és que Sánchez necessita ERC per mantenir-se en el poder i que ERC necessita Sánchez per poder posar en pràctica la seva estratègia de diàleg, amb l'objectiu que, si no dona el fruit esperat, serveixi almenys per sumar més partidaris a la causa de la independència. En política s'ha d'intentar aprofitar qualsevol escletxa. I el diàleg n'ofereix una de molt clara: reconduir un conflicte que mai hauria d'haver sortit de l'àmbit polític.
